Un pas enrere

«Els veïns de dalt», de Cesc Gay, o l’amor, tal com ve, se’n va

Foto: David Ruano


L’Anna (Àgata Roca) diu que sí; en Juli (Pere Arquillué), que de cap manera. Però ella ja ho ha decidit: serà que sí, serà avui mateix: s’ha adjudicat la camisa més cara, l’estora més llampant i el pernil amb més pedigrí de la botiga. Ho ha fet perquè toca, perquè s’ha de ser agraït, educat, perquè s’ha de ser, i punt. En Juli ja pot dir missa. Així, en un atac forçat de bona educació, quan el protocol i el quedar bé s’imposen, us podeu trobar sopant amb els veïns de dalt, “els pesats que sempre saluden”, en contra de la vostra voluntat. Perquè resulta que els veïns són riallers, amables i aguanten, dia rere dia, la porta de l’ascensor. Això es paga amb pernil jabugo com a mínim. També resulta, i aquí mor la idealització, que la simpatia de la Laura (Nora Navas) i en Salva (Jordi Rico), els veïns de dalt, és directament proporcional al temps que es passen al llit, amb els gemecs i el nyigui-nyogui del somier com a banda sonora.

Els veïns de dalt, l’estrena de Cesc Gay al teatre, és una obra de contrastos: la història, una més, però explicada amb gràcia, de la incomunicació, del desgast i de la covardia humana. De, sobretot, la distància entre la realitat i el desig. L’Anna i en Juli fa segles que només parlen per discutir, i la prèvia al sopar no n’és una excepció. Ella pensa que no han de treure el tema dels sorolls nocturns a la conversa –no fos cas que a partir d’ara estronquessin els orgasmes a la veïna– i a ell, en canvi, li sembla que és urgentíssim, que en efecte, que sí, que n’han de parlar. Amb aquest preàmbul, ja es preveu que el sopar serà incòmode i, segurament, revelador. La Laura i en Salva encarnen, de dalt a baix, l’antítesi de l’Anna i en Juli. Desprenen frescor, vitalitat, atreviment i una certa obsessió pel diàleg (ella, psicòloga) i el sexe (ell, bomber) que s’accentua al costat de les mancances dels seus veïns.

El joc d’oposicions entre una parella i l’altra és clau a l’hora de construir argumentalment l’obra, però també sembla imprescindible perquè el text tiri endavant. És així que l’humor sarcàstic funciona impecablement en les rèpliques de Pere Arquillué i que Àgata Roca aconsegueix plasmar el camí de la inseguretat a la seguretat fent riure el públic. Deu funcionar, o això sembla, perquè les riallades a les butaques són constants i causen tant rebombori que costa tornar a parar l’orella al que diuen els actors. Caldria, potser, calcular millor la distància entre broma i broma, encara que, d’això, mai no se’n tingui prou.

Els estirabots, ho remarquem, pocs cops tenen la banalitat com a excusa i ens van conduint cap a una atmosfera transcendent perquè reflexionem sobre allò que ja sabem i que no ens atrevim a explicar en veu alta. Allò que t’han de venir a dir dos desconeguts, amb qui només pretenies compartir un pica-pica, a casa teva. Aquells veïns amb qui has intercanviat quatre frases, aquells a qui ara no entens –massa oberts, massa liberals– i que et fan de mirall de les pròpies vergonyes.

Les vergonyes que ja sabíem però no dèiem: que l’amor, tal com ve, se’n va, i que el conformisme, tallat a temps, sempre pot deixar de ser-ho. Quin gran encert, els finals que no ho donen tot mastegat i et fan pensar si això o allò quan arribes a casa. Amb un gir argumental inesperat, encara hauria estat més rodó. Però la gent riu, riu i riu, potser perquè li fa gràcia, potser perquè s’hi troba, potser perquè la catarsi ja les té, aquestes coses.

El final, un obrellaunes de pensaments. Del riure al plor només hi ha un pas, com de la certesa al dubte, com de l’amor a la indiferència. La pregunta és en quin moment som a temps, encara, de fer un pas enrere, si és que encara hi som a temps.

Data de publicació: 04 de desembre de 2015
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze