​Un rèquiem per a la humanitat

«Xenos», la coreografia d'Akram Khan, reflexiona sobre la condició humana al Festival Grec

Foto: Festival Grec

 
Sorra negra, suor, soroll de cadenes, un focus que travessa furtiu la foscor... aquestes són les constants que estrenyen com una faixa Xenos, la coreografia que Akram Khan presenta al Festival Grec. La va crear arran d’un encàrrec per commemorar el centenari de la Primera Guerra Mundial. Khan fa una lectura molt personal i aprofita l’avinentesa per retre homenatge als soldats indis que hi van participar sense cap mena de reconeixement. Però la soledat que emana de Xenos s’estén més enllà d’aquesta contesa i abraça tots els soldats –els de la Gran Guerra, però també els del Vietnam, els Balcans o ara, els de Síria- que topen contra l’horror de la mort absurda. Com una mena de Sísif de la barbàrie, Khan s’enfila incansable pel pendent d’un destí insuportable, ara rodola, després torna a pujar ancorat amb ungles i dents, davalla de nou, lligat per unes cordes que fan més feixuc el seu avançar. Sempre lluitant, sempre a la mercè d’unes ordres que arriben no se sap d’on i que obeeix -ves quin remei!- amb submissió. Sí, soledat, submissió, absurditat i angoixa és el que transmet aquesta obra que duu fins a l’extenuació el seu únic intèrpret.

Foto: Festival Grec


Khan, que en altres ocasions ens ha ofert obres més estètiques –per exemple Sacred Monsters amb la gran Sylvie Guillem, amb què va inaugurar el Festival Grec 2007– es compromet aquí amb una peça que, de tan punyent, aconsegueix nuar un nus a l’estómac a l’espectador, un nus similar al que es lliga ell mateix al voltant del cap en una imatge inesborrable de la fragilitat humana. Les cordes, les cadenes... Cucs que empresonen el soldat i el fan anar amunt i avall com el titella de no sap quin poder arbitrari. I l’home en tot això? Res. L’home arrossega aquestes cordes com un sac de pedres que l’escanyen i l’impedeixen avançar.

Foto: Festival Grec


No és d’estranyar que Khan abandoni –segons ha anunciat ell mateix recentment– la creació de solos. En aquest, la seva darrera creació coproduïda pel Grec, s’hi deixa la pell. Després d’aquesta lluita sense treva a la qual es veu sotmès el soldat anònim engolit per la guerra, s’enfronta a una part final al ritme del Lacrimosa de Mozart. És una dansa pràcticament ritual, amb un treball particularment expressiu de les mans, i on hi caben fins i tot els girs obsessius dels sufís. Sí, Xenos té quelcom de sacre, de rèquiem per a tots els soldats morts inútilment i, en el fons, per a una humanitat cega que conté en el seu si la llavor del mal. Arraulit, esgotat, derrotat, així es queda aquest Prometeu al final del seu ball macabre, que no és més que una lluita per la vida.

Foto: Festival Grec


Com ja és habitual en els treballs de Khan, la música és en directe, la qual cosa confereix força a l’espectacle. En el cas de Xenos, primer trobem sobre l’escenari el ballarí, estirat talment un cadàver, un percussionista (B.C. Manjunath) i un cantant (Aditya Prakash). Potser és en aquesta part inicial que el ballarí i coreògraf explota els recursos del tathak –dansa mil·lenària de l’Índia- amb els picarols lligats als turmells. De cop es produeix un tall i els músics s’incorporen a un escenari situat a un nivell superior on es troba tota una banda integrada a més per un violí (Andrew Maddick), un contrabaix (Nina Harries) i un  saxo baríton (Tamar Osborn). La coreografia transita ara a una dansa d’encuny contemporani, però sense oblidar mai l’empremta índia. La presència de la música serveix també per incomodar a estones el públic amb un volum tan elevat que travessa el cos dels espectadors. El so, unit a la percepció d’unes escenes que colpegen per la seva extrema plasticitat –aquesta sorra negra que llisca pendent avall talment les onades d’una mar Mediterrània que escup cadàvers a les seves ribes, per exemple-, conformen una obra fosca que, ras i curt, interpel·la el públic i desperta consciències.

Xenos

Quan: el dijous 5 de juliol a les 20:00.
On: al Mercat de les Flors, al Festival Grec. 
Interpretació i direcció: Akram Khan.
Interpretació musical: Nina Harries (contrabaix i veus), Andrew Maddick (violí), B. C. Manjunath (percussió i konnakol), Tamar Osborn (saxo baríton), Aditya Prakash (veus).
Duració: 65 minuts.
Data de publicació: 04 de juliol de 2018
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze