Foto: ABC
Se submergeix en l’aigua més límpida que ha vist mai i es manté immersa sota la superfície tant de temps com li permeten els pulmons. Es deixa anar, s’abandona i gaudeix del plaer de sentir-se ínfima, a la mercè de milions de metres cúbics d’aquell líquid cristal·lí que, en comptes d’aixafar-la, acaricia amb delicadesa cada racó del seu cos.
Tanca els ulls i, per uns moments, se sent purificada, neta. Com si el bany en aquell petit llac d’aquella illa estranya fos en realitat un bateig. Fa tot just uns dies, la vida li havia girat l’esquena —si és que mai li havia donat la cara—. A la pista d’aterratge de Los Angeles l’esperava la policia, un judici i, en el millor dels casos, un munt d’anys a la presó. Però el vol 815 d’Oceanic mai no va arribar a aterrar; i ha tornat a néixer aquí, en aquesta illa perduda enmig del Pacífic, sense passat, sense pecats.
Emergeix de l’aigua, branda el cap per esbandir els cabells xops i les gotes regalimen i espurnegen entre les pigues del seu cos nu. Camina a poc a poc cap a la vora, deixant que la carícia del sol substitueixi la de l’aigua, i aleshores el veu: en Sawyer. És allà assegut, a la sorra, al costat d’on ella ha deixat la roba, mirant-se-la descaradament, amb aquella mitja rialla fatxenda —com un Han Solo d’Alabama— que sembla dir-li: “Gràcies per no haver-me deixat res a la imaginació, preciositat.”
Continua caminant, decidida, cap a on és ell —ja no li queda gaire per amagar—; n’ha conegut uns quants, de milhomes, però cal reconèixer que aquest té alguna cosa especial, una ombra de noblesa que ell s’entesta a amagar però que, de tant en tant, se li escapa i treu el cap al darrere d’aquells ulls lluents. A part d’un cos d’escàndol, esclar. No seria pas una mala companyia en aquesta illa. A més, sap defensar-se prou bé dels atacs d’ossos polars.
Però també hi ha en Jack. Amb les paraules mascle alfa tatuades al front i aquella mirada de cadell apallissat que les desmenteix. Té la sensació que embolicar-se amb en Jack només li portarà problemes, però també té la sensació que no se’n podrà estar. Alguna cosa li diu —és curiós, però des que són en aquesta illa, no para de tenir pressentiments— que si algú pot entendre el que va haver de fer amb son pare, és ell.
Arriba fins on hi ha en Sawyer, que li atansa la roba amb una mà mentre amb l’altra es tapa els ulls amb un gest burleta. “Em sembla que això és teu, pigues”. Es vesteix i se’n tornen tots dos cap a la platja, passejant. En arribar, ja veu en Jack que els espera, amb aquell posat amoïnat que fa sempre, com si el destí del món fos a les seves mans. De lluny ja s’adona que està enfadat: han desobeït les seves ordres de líder in pectore i han abandonat el grup. Però ella necessitava aquell bany. I, a més a més, si aquell maleït fum negre torna a aparèixer, tampoc no els servirà de gaire estar tots juntets.
Quan s’hi apropa més, li sorprèn trobar en la seva mirada una cosa que no esperava: hi ha més alleujament que no retret. Patia per ella. No com un capità pateix pels seus soldats, més aviat com un capità quan torna a casa després de la guerra. En Jack surt al seu encontre, “On us havíeu ficat?”, i els dos homes es creuen mirades de mamífers en zel. En aquell moment pren la decisió: per poc que pugui, se’ls farà tos dos. I després ja decidirà. Al capdavall, només es viu una vegada. Tot i que això tampoc ho té gaire clar des que ha arribat a l’illa.
@abocadecano
