Foto: Acadèmia Cinema Català
Em caus molt bé, David, suposo que per això em va saber més greu. Ep, que no en tenies cap obligació, cap ni una; cadascú fa el que vol amb els seus minuts de glòria (si mai n’arriba a tenir, perquè la predicció de Warhol és tan famosa com falsa), només faltaria. Però és que una setmana enrere vaig agrair tant que, com a presentador dels Gaudí, recordessis els qui haurien volgut anar-hi i no havien pogut; fins i tot et vas sumar al llarg aplaudiment del públic i em vas fer més suportable la tristesa d’una festa incomplerta. Perquè les festes que fem aquí ho són, ara, d’incomplertes; moltes vegades no tens ni ganes d’anar-hi, però al final fas un esforç perquè la vida continua i etcètera. I un cop allà, com a mínim et reconforta veure que, si fa no fa, tothom els té presents i està com tu, i fas el cor fort i tires endavant i etcètera. Per això s’agraeix que els recordeu, tot i que no serveixi de res. Per això vaig agrair el teu paper com a presentador de la gala, i vaig oblidar que era això, un paper, i tu un actor, molt bo, interpretant-lo.
I com que el cap de setmana següent repeties gala, als Goya, ves, em vaig pensar que encara els recordaries. A Madrid es van repetir les protestes de Barcelona, però només a una part. Allà no troben a faltar ningú així que la reivindicació –també justa i necessària– es va limitar al tracte igualitari per a les dones en el sector. I tothom conscienciadíssim, lluint aquells vanos vermells ben orgullosos. (Que dic jo que, ja que anem a roda dels americans, com sempre, fora bo que almenys ho féssim bé, com ells, i després dels vanos i les consignes comencessin les denúncies amb noms i cognoms que ens permetin albirar de debò el nou dia a l’horitzó; perquè costa molt de creure que en un país on el mateix president del govern no troba el moment per abordar el tracte discriminatori que pateixen cada dia les dones, no tinguem els nostres Weinsteins depredant impunement. Però, esclar, afegir-se a reivindicacions genèriques –i més ara, amb el vent bufant a favor des de Hollywood– sempre és més fàcil que plantar cara a depravats concrets i poderosos.)
Però no vull perdre el fil, David (tot i que potser tots dos fils ens acabarien duent al mateix lloc). Et deia que no tenies cap obligació, ni una, de recordar els que ja fa mesos que no poden anar a cap festa, com havies fet la setmana abans, jugant a casa; però hauria estat bonic que ho haguessis fet també en camp contrari, allà on sembla que no existeixen. Està molt bé que ho fem aquí, però allà, en canvi, la nostra veu no se sent gairebé mai. Per això no podem deixar passar cap oportunitat. Res, ni que hagués estat una paraula, una de sola. Una paraula entre tant discurs. Una sola paraula hauria ressonat prou enmig d’aquell silenci enorme.
