Foto: Punt Produccions
Pietro Bartolo ens obre la porta de la seva consulta i ens explica, amb una naturalitat sorprenent, qui és i què fa. Fill de pescadors, ha crescut a Lampedusa i és l’únic dels seus set germans que va poder estudiar. Va especialitzar-se en ginecologia i va tornar a l’illa, on viu amb la seva dona Rita i els seus fills i rep abans que ningú les persones que hi arriben per mar.
En aquest tros de terra entre Àfrica i Europa, ser metge vol dir revisar tots els supervivents, curar-ne les ferides, explorar les dones embarassades –en gran part fruit de violacions–, comptar els morts després d’un naufragi. Ser metge a Lampedusa vol dir, també, crear una carcassa per poder seguir treballant sota aquestes circumstàncies. Intentar normalitzar una situació que no és normal.
L’adaptació teatral del llibre Llàgrimes de sal necessita només un espai, la consulta mèdica, i un personatge –brillantment interpretat per Xicu Masó– per construir-nos un relat devastador i necessari.
Tant tu com jo sabem que les dades no ens commouen, que perden el sentit, que les xifres amb molts zeros ens costen d’interpretar. Però davant d’un monòleg ple de noms i de persones que es moren, s’ofeguen i, a vegades, sobreviuen, topem amb la realitat. Una realitat que ens incomoda perquè en som culpables: de no acollir refugiats a Europa, d’ocultar-ho, d’intentar, inconscientment, oblidar-nos-en.
Pietro ens explica que quan tenia setze anys, un dia, es va ofegar anant amb barca. Va relliscar i va passar tres hores al mar, fins que el seu pare el va trobar. “En aquell moment, vaig pensar que morir-se devia ser això”. Potser ser conscients de la pròpia mort ens convida a viure més, a viure millor. Adonar-nos de com s’estan morint cada dia tantes persones ens podria despertar. Podríem, tant de bo, construir un nou mar.
El metge de Lampedusa
Espai Lliure, fins al 12 de novembre
A partir del llibre Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo.
Adaptació: Anna Maria Ricart
Direcció: Miquel Górriz
Intèrpret: Xicu Masó