Quan el mal temps arriba, trona a tota la casa. La frontissa dels porticons s'obre i s'atura en sec, d'una patacada. I hi ha una porta que balla sola a l'entrada d'una cambra, en una fregadissa rítmica contra el terra. Atanso el nas al doble vidre de la finestra i jugo a fer sons d'euga, per dibuixar un tel de baf més i més gran, mentre a fora l'aigua ignora les meves ganyotes. La gossa ha buscat una raconada fosca i humida on tremolar. Ella les sent de lluny, les tronades, amb hores d'antelació. És com el monjo de cartró que penja d'algunes parets i que amb la seva vareta pot predir el temps. A dins hi porta un pèl de crinera de cavall que es contrau o s'expandeix en funció de la humitat. O potser és d'euga. En tot cas, fa dies que apunta a la pluja. La gent diu que últimament fa més vent, però des que ha tornat l'aigua ha amainat una mica. Jo m'ho escolto perquè he canviat tants cops de casa i de poble que no conservo una memòria estàtica de les coses, més aviat és ventada i plujosa, amb moltes hores de sol, com aquests dies de juny.
Hi penso sovint, en les finestres de mal temps i en el baf que em surt de la punta del nas, petit indici de vida. En les finestres d'hospital i els cops que les he visitat. Quan trona en un indret molt petit i humit i la gossa tremola i el dia es divideix entre els moments que passes dins i els moments que passes fora de les parets blanques i les màquines que fan pampallugues. Dies d'espera que s'ubiquen en un espai fora de temps, que es reprodueixen en bucle, en una rutina que a voltes tranquil·litza perquè tot el que vindrà encara no ha vingut, sigui pluja, vent o raig de sol. Torno a les butaques rígides i en els mandales que ha pintat una persona que estimo, mentre jeu al llit i jo me la miro pacient. A totes aquelles paraules que ens hem dit i en els processos que hem fet a la força, sense elecció, i que ara ens fan estimar la vida d'una forma més plàcida i volguda.
Recordo qui érem abans, quan ni pensàvem en tot el que ens podria passar. I també conec tot el que ve després. Quan hi ha cura possible i quan no n'hi ha. El dol abans de la mort mateixa. El dol de qui vam ser. I la mort, que no té res a veure amb el mal temps: s'expandeix i es contrau com un pèl de crinera d'euga i conviu amb els dies de sol i amb la fresqueta bona de les nits d'estiu.
De moment plou a fora de la meva finestra i em mantinc seca. Però estimo persones que es passegen xopes dins la seva cambra i un llamp descarrega en aquell indret petit i humit que he hagut de conèixer a la força. I tremolo per elles, tal com elles ho han fet per mi. I sé que encara no conec tots els escaires d'aquesta cambra, ja que sempre he acompanyat els que esperen, pacients, sobre un llit inclinable. He estat la mà que cuida i estreny fort i això de vegades m’ha fet sentir culpable, pensant que jo he pogut triar quan seure a la butaca. Més d’un cop m’he enfundant una capa rivetejada, pensant que hi hauria algú a qui salvar, quan segurament només buscava reparar alguna part de mi mateixa. Crec que aquest no ha estat un gest del tot inútil, almenys m’ha servit per saber que podem fer companyia al dolor dels altres. Quan he estat fotuda, un missatge de text en el moment oportú o una abraçada a temps m’han donat coratge i això és el que em queda, la força que ens anem passant les unes a les altres, sense capes ni espases.
No totes les tempestes es transformen en un regal verd, humit i tendre. No cal buscar refugi en les frases que inventem. Potser sempre hi haurà un trosset de nosaltres que estarà a la intempèrie i sentirà fiblades els dies humits. I sabrà que arribaran els dies de treva, quan pots obrir la finestra i deixar que els pensaments s'enlairin i que les preocupacions petites arrufin el nas.
"A bocafoscant" és una secció que Ivet Eroles escriu embolcallada pel paisatge, com la molsa embolcalla les parets dels arbres.
