El raig de sol que retalla el final del penúltim túnel de la C-33 i la mà experta que promet un fins aviat mentre tremola. La falta de tensió dels músculs intercostals i el no saber què és tenir mal de cap. Sopars i dinars on cada any s'hi està més estret: falten cadires.
El cel blau d'un dilluns de febrer i el vagó de metro entrant a l'andana just quan acabo d'arribar. Mirar-te quan cuines i quan dorms, sempre per aquest ordre.
Haver perdut la por de trucar, la por de parlar i encara no la por de cridar. La urticària delatora sota el punt exacte on se m'ajunten les clavícules. La custòdia compartida de la salsa de soja.
Les panxes inflades, els per sempre en públic i l'estimar-se a poc a poc. L'obsessió per les llistes literals, inacabades, mentals.
Sec a l'aresta que delimita el canvi de rasant i em descobreixo tranquil·la. I reformulo Quanta, quanta guerra: potser les coses importants són les que sí que ho semblen.
