Dos estudis científics realitzats per la universitat d'Aalto a Finlàndia i la d'Oxford a Anglaterra asseguren que a partir dels vint-i-cinc anys deixem de fer amics. Llegeixo la notícia en diagonal dins una cafeteria de l'Eixample mentre engoleixo un te matcha bullent i a fora la calor de juny comença a estrènyer fort. Quan començo a penedir-me d'haver-me posat la camisa taronja sintètica que fa efecte hivernacle amb la meva pell cremada pel sol, arribo a l'apartat de resultats i les gràfiques capten la meva atenció per deformació professional.
Els equips d'ambdues institucions van analitzar l'any 2016 les dades dels telèfons mòbils de tres milions d'usuaris per identificar la freqüència i els patrons amb qui contactaven i quan. També l'activitat global de les seves xarxes socials. Les conclusions eren rases i clares; tots els usuaris incrementaven les seves amistats i contactes socials fins que, a partir dels vint-i-cinc, començaven a perdre'ls molt ràpidament. Aquest descens continuava durant la resta de la vida de quasi tots els usuaris fins a estabilitzar-se a inicis de la jubilació, probablement a causa de la reducció del nombre de dades obtingudes en aquest grup d'edat. L'estudi acaba amb un afegitó de l'autor quasi artístic: explica que tot i que la investigació va ser una gran oportunitat per analitzar un gran conjunt de dades de molts grups d'edat dins la població, no va poder revelar gaire sobre la qualitat de les relacions. La quantitat no revela la qualitat de les relacions, conclou. Crec que tots sabem que per certificar això últim no calen ni estudis ni gràfiques.
Un dia calorós de setembre d'un 2021 postpandèmic vaig decidir apuntar-me sola a un club de lectura a l'altra banda de Barcelona. Venia de mascaretes, oasis vitals diversos i una mudança a marxes forçades a trenta-quatre quilòmetres dels pares i els amics que m'han vist créixer. I acabava de bufar els vint-i-set i la vida adulta s'obria davant meu com un llibre desplegable totalment imprevisible mentre una cicatriu d'animal ferit començava a fer crosta sobre la tercera costella. I va ser primer dimecres de mes i van ser les set de la tarda i les vaig conèixer. I mentiria si digués que va ser amistat a primera vista, però també si digués que no ho vam tenir clar des del principi. Que va ser com si ens haguéssim conegut sempre, com si els vint-i-llargs previs els haguéssim viscut en paral·lel. Les tardes de cervesa i riallades sense temps entremig per agafar aire, els moments on ens posem dins el cervell de l'altra. Les quedades d'emergència, l'admiració creixent que un dia, no saps com, acaba mutant en un estimar-se que cultives i creix.
Dos estudis científics realitzats per la universitat d'Aalto a Finlàndia i la d'Oxford a Anglaterra asseguren que a partir dels vint-i-cinc anys deixem de fer amics, però jo en tinc vint-i-vuit i en fa quasi dos que vaig trobar-les. I no sé quan arribarà el balanç negatiu i creixo i clar que perdo. Però també sumo, volent creure que això de fer amics no és tan caduc com sembla. Fa tres dies baixàvem cridant com boges per un camí de sorra quan vaig mirar-les i ho vaig tenir claríssim; que ens tenim i punt, que això ja és per sempre.
"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.
