Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d'això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina.
Wislawa Szymborska
A la papereria de sempre m'han dit que han deixat de fabricar el meu calendari anual preferit i n'he hagut de comprar un altre. La frase del dependent ha estat una fiblada suportable, i fins i tot he caminat els quatre carrers cap a casa carregant-lo a la bossa amb una barreja de convenciment disfressat d'alegria. Quan he arribat i l'he tingut penjat a l'entrada, he fet dues passes enrere i m'he dit que quedava prou bé. I és que objectivament no era tan diferent; prou bé.
Més tard i a fora, el sol d'hivern del segon diumenge de l'any feia jocs d'ombres amb les plantes del balcó. Jo recolzava l'esquena a la cadira de fusta tot enfonsant l'ungla del dit polze al cor d'una mandarina àcida quan, dins meu, una veu diminuta articulada únicament per traces de trastorn obsessivocompulsiu m'ho ha deixat anar: prou bé, però no és el mateix de sempre.
Ha estat just llavors quan el suc transparent que sortia dels grills taronges ha regalimat fins a barrejar-se amb la sang que em subratllava el polze esquerre i, fent competència als millors dispositius endovenosos, la incertesa i la por s'han apoderat de mi. Dels dits als ulls en menys d'un segon, eficàcia de conducció assegurada. I una sola frase que es repetia com un mantra; no és el mateix de sempre.
Dos mil vint-i-tres ha començat una mica així, em dic. Miro al meu voltant i els mobles són on han de ser, i a dalt hi ha el sostre blanc i sota els peus la rajola verda; però res no és el mateix de sempre. A fora, el cel es trenca en mil vermells darrere del bloc grisós on la veïna del tercer intenta que el seu nadó s'adormi mentre els del principal tornen a posar l'últim dels Manel a tota pastilla; però res no és el mateix de sempre.
I em dic que dos mil vint-i-tres ha començat amb la força d'un embat que tomba murs amb el canvi amatent darrere la porta. Potser és culpa del cafè sense llet, de la nàusea continguda i el buit a l'estómac. Del quart creixent que m'has deixat als ulls, de les arracades abandonades sobre la tauleta de nit o del braç dret que sempre sobra.
