M'he mossegat gran part de la vora esquerra del dit polze durant dos mesos i no me n'he adonat fins que avui m'hi he vist una crosta vermella i lluent. Les tres mil terminacions nervioses que l'envolten dibuixant una circumferència perfecta han decidit despertar i reclamar la meva mirada, que s'ha desviat així de l'abisme de la paret blanca del sostre. La fiblada estreny i, des del vèrtex esquerre del menjador, Bob Dylan m'ha deixat anar un desenfadat don't think twice, it's all right. El cor em batega fort i lent al bell mig de la caixa toràcica i darrere els vidres la sensació tèrmica és de dos graus; sembla que finalment ha arribat l'hivern a Barcelona.
Les fenetilamines substituïdes són un grup ampli i divers de composts orgànics on s'inclouen alguns alcaloides, neurotransmissors, hormones, estimulants i al·lucinògens. A la dècada dels vuitanta, Klein y Lebowitz, metges de l'institut psiquiàtric de l'estat de Nova York, van postular que se'n pot desencadenar la producció cerebral a partir d'un intercanvi de mirades, un frec o fins i tot una encaixada de mans. Els efectes fisiològics són clars: vigília, excitació, taquicàrdia, insomni i supressió del dolor. Però no va ser fins uns anys més tard que es va comprovar que les concentracions de fenetilamines en el cervell de persones enamorades eren altíssimes. Així, es va poder extrapolar que milions de persones sucumbien, quan algú els agradava, als efectes de les amines naturals surfejant la fina línia que separa l'ansietat de l'eufòria absoluta. La diferència entre veure-hi en set-cents o tres mil megapíxels, entre caminar a deu o vint metres sobre el terra. L'ànsia humana per replicar aquest efecte preciós i addictiu de manera artificial ha aconseguit fabricar-ne alguns derivats fabricats amb força èxit, però la limitació sempre és la mateixa. L'efecte de les amines sintètiques no dura més de vuit hores; la de les naturals pot durar mesos i anys.
Cinc temes de la meva llista de reproducció anual, una pel·lícula de por dolentíssima i dues receptes de cuina. Una taca de vi negre als texans i un ibuprofèn de 400 mil·ligrams al fons del bolso. Un bar on no podré tornar i les primeres passes de les Stan Smith blanques-blaves noves. La mínima distància entre dos cossos, el tremolor de totes i cada una de les fibres del múscul ciliar i dos mals de panxa que al final no van ser res. El frec de les puntes dels dits congelades i la pell fina que separa la novena i la desena costella. Vigília, excitació, taquicàrdia, insomni i supressió del dolor.
M'he mossegat gran part de la vora esquerra del dit polze durant dos mesos i no me n'he adonat perquè químicament era impossible. I no me n'he adonat fins que avui m'hi he vist una crosta vermella i lluent i he somrigut així, mig d'amagat. Perquè estar viu és això i és aquí ara mateix. Perquè el més aterridor i preciós de fer-te mal no és fer-te'l, sinó saber que te'n pots tornar a fer.
