"A la ciutat s'hi està sol perquè el món està fet d'estranys i ser estrany rodejat d'estranys i caminar silenciosament guardant els secrets propis i imaginant els secrets de la gent que passa és un dels luxes més austers (...) En petites dosis, la malenconia, l'alienació i la introspecció es troben entre els plaers més refinats de la vida."
Rebecca Solnit, Wanderlust
El primer dia que passo dotze hores sense articular ni una sola paraula el coll em fa mal. Deuen ser les dotze, em dic mentre tanco la porta darrere meu i avorto un hola desmenjat, rendida davant els llums apagats i l'absència total de presència humana. I el dolor és allà i estreny i punxa tant que he de comprovar dues vegades que no tinc una tanca elèctrica resseguint el perímetre delimitat entre les dues venes jugulars. Batec, collaret, bufanda. Tot en ordre.
El dia que camino més de dotze quilòmetres amb l'única companyia dels vells auriculars i una llista de reproducció que voreja l'eclecticisme em descobreixo analitzant persones, grups, famílies. Els meus ulls els escruten àvidament de dalt a baix quasi sense voler-ho. I em pregunto si abans d'anar a dormir els talla la respiració tot allò que no han pogut fer. Què els espanta i a qui estimen. I conjecturo mil vides mentre m'arribo a creure passats, presents i condicionals que floten i es barregen amb el baf que em surt de la boca i em fa sentir estrangera. No me n'adono, però busco en cada un d'ells un indici que m'hi faci semblant; una manera de tornar a casa.
L'últim dia que un cambrer em retira el joc de coberts i la cadira de l'altra banda de la taula sopo mastegant a poc a poc i sostinc la copa de vi blanc titubejant. I soc conscient de la tria primerenca i les renúncies per exigència de guió. De la necessitat de ser en singular per poder ser de veritat i després poder créixer. Del plaer irreversible d'estar bé només amb mi mateixa.
