Per si ve el fred recorda la pell dura i clivellada dels talons tacada de pols de sorra i les espatlles vermelles que es tornen aspres al cap de quaranta-vuit hores. El crec-crec de la capa de sal que venç la tensió superficial sobre la pell i les pigues noves que et decoren el perímetre entre els dos pits quan el sol marxa. La cinta daurada que encercla el teu turmell esquerre; les tres ferides a cada vora interna dels peus, just on corden les sandàlies.
Per si ve el fred recorda els quaranta graus, la gota de suor que et regalima sobre l'ull dret i les picades de mosquit a les cuixes. La pell humida sota el banyador moll i el filtre groguenc de les ulleres de l'àvia. El dolor sord que et fan les dents des de l'arrel quan mastegues trossos de gel amb arestes. El groc palla gastada del ble de cabell que mai saps recollir-te.
Per si ve el fred recorda que pots anar més de quaranta-vuit hores seguides sense sostenidors ni sabates i que tens una articulació sacroilíaca més alta que l'altra. Que les cançons que fan mal sempre tornen. Que no pots deixar de mossegar-te les ungles.
Recorda les cartes d'en Faulkner a la Meta Carpenter i que davant el no-res i la pena, sempre escollirem la pena. Que la vida s'alimenta dels dies generosos, però el dolor no s'oblida. Que has de beure dos litres d'aigua diaris i la tercera cervesa sempre sobra.
Per si ve el fred recorda que el vas enyorar mentre en tenies vint-i-set i feies equilibris sobre l'asfalt roent de Barcelona. Que la monstera del menjador sempre creix buscant el sol del balcó. Que passi el que passi sempre tornaran els mesos en què l'aire pesa menys i sembla que tot sigui per sempre.
"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.
