El sol de tarda s'amaga darrere una capa densa de núvols que semblen tornar-se opacs mentre un aire fred se m'escola entre els peus blancs, recordant-me per enèsima vegada que posar-me sandàlies ha estat precipitat. L'inici de maig s'ha disfressat d'estiu prematur, però ja fa tres dies que els primers dinars al balcó queden suspesos per gotes de pluja. També que una veu dins meu em recorda que això està bé i que haver de caminar per la vorera esquivant bassals m'hauria d'alegrar. Però no passa mai.
I no passa mai i no me n'alegro i potser és perquè la pluja a fora em fa ploure a dins, em dic mentre netejo el vidre de les ulleres de sol taronges. O potser perquè la humitat enganxosa que abaixa la pressió atmosfèrica i abaixa la pressió intraarticular activa la fiblada. I crepita la terra mullada i crepita el baròmetre que tinc al segon dit del peu, amb un dolor dels que queden ben endins i s'escampen per la resta del cos.
Plou i me n'hauria d'alegrar, però no passa mai i m'adono que fa una setmana va fer tres anys que el terra se'm va esquerdar sota les sandàlies, altre cop prematures. Que ens vam dir adeu al bell mig d'Urquinaona entre sanglots i abraçades ortopèdiques de cossos postadolescents llargueruts quan tot semblava acabar-se i al final no. Que vaig agafar un tren a deshora ple de premsa gratuïta folrada de titulars que apuntaven que la primavera del vint havia estat un vuitanta per cent més plujosa. Que vaig prometre'm entremig de llàgrimes i mascaretes, que no em compraria mai més un paraigua.
Però plou, i me n'hauria d'alegrar, em dic, mentre camino sota la pluja. I penso que hauria d'aprendre a impedir que plogui dins i que m'hi entrenaré el que queda d'aquest maig ja que, per bé de tothom, sembla que no deixarà de ploure.
