Havia intentat tantes vegades ser com la Cris! Però jo era l’Ester i res no em quedava igual que a ella. I el més important: els nois no em feien ni la meitat de cas. Per això, aquella nit vaig demanar exactament el mateix que ella: Fanta de llimona amb molt de vodka. Com més em cremava la gola, més interessant em sentia jo. La Cris va decidir marxar. Jo també hauria hagut d’anar-me’n, però en Guim i en Sergi estaven molt pendents de mi i jo, per primer cop, em vaig sentir tan atractiva com la meva amiga.
* * *
—¿No penses ni obrir l’examen? Mira que t’hauré de posar un zero, ¿eh?
Mai havia deixat cap examen en blanc, i ara no m’importava gens si em quedava física o qualsevol de les altres assignatures. El que no volia era haver de tornar a l’institut. No suportava veure com els alumnes de segon de BUP em miraven de dalt a baix amb aquell menyspreu mentre es deien coses a l’orella. Tothom parlava de mi. Sentia el pes dels seus insults a l’esquena. I quan entrava a l’aula encara era pitjor.
Molts dies m’escapava de l’institut i em presentava a l’hotel on treballava la mare. No li vaig explicar mai el que havia passat i sempre tenia por que se n’assabentés per algú altre. Podria haver anat a qualsevol lloc, però no, jo triava anar amb la mare. Escombrar i fregar en silenci era com una penitència que em donava pau.
* * *
Només parlàvem de nois tot el sant dia. La idea que teníem al cap era la de les pel·lícules o les novel·les romàntiques: el noi que et deixa la jaqueta quan tens fred, el que t’agafa la mà en un passeig per la platja, el que et diu que et regalarà la lluna... En Guim i en Sergi es van oferir per acompanyar-me a casa. Les cames no m’aguantaven i quan volia aixecar un braç el cos no em responia. De seguida vaig veure que anàvem en direcció contrària a casa meva, però les paraules no em sortien o ells feien pocs esforços per entendre’m. Recordo la sorra freda, o potser molla, de la platja.
Lletres vermelles d’una barca.
L’alè d’alcohol de tots dos a sobre meu.
Em faltava una sabata.
I lletres vermelles.
Una campanada, dues. ¿Quina hora és?
Dues serps llefiscoses dins la boca.
Una barca.
No recordo si vaig dir que no en algun moment o si ho vaig mostrar amb algun gest, però sí tinc gravada la impotència de veure’m traïda per dues persones en qui confiava.
¿Com vaig arribar a casa?
* * *
Havien passat dues setmanes des d’aquella nit a la platja. Era com si les dues serps que vaig sentir a la boca se m’haguessin ficat al cos i m’estiguessin injectant el verí de la culpa. No m’atrevia a mirar-me al mirall. Jo ja m’havia jutjat i condemnat. Per això, quan en Guim i en Sergi van anar explicant que jo m’havia despullat davant d’ells tot dient “preneu-me sencera” i m’havia embolicat amb tots dos alhora, no vaig tenir forces ni per desmentir-ho. Crec que en el fons desitjava que algú em castigués. M’ho mereixia.
Tothom els va creure. Tothom. Fins i tot jo, en algun moment.
A mitja tarda, em vaig creuar amb la Cris pel carrer i em va dir que jo li feia fàstic. Em vaig posar a caminar pel poble com una zombi. Els edificis semblaven envoltats de boirina. Passava entre la gent com un fantasma. Em costava molt caminar, com si hi hagués un ens invisible que m’empenyia cap a la direcció contrària. Recolzava la mà en el tronc d’un arbre i anava fins al següent, on també m’aturava. ¿Tants arbres hi havia en aquella avinguda? I tots eren iguals. I ara que m’hi fixava, les persones també eren iguals. Cares inexpressives. Segur que si em posava a cridar no em sentirien. Jo no li importava a ningú.
—Bona tarda. Ah, vens d’urgències. ¿Has portat la targeta sanitària? ¿Què et passa?
—Que em vull morir.
* * *
Feia temps que no celebràvem l’aniversari juntes per culpa de la pandèmia. Per això, aquell any volíem una trobada especial. Vam llogar una casa amb piscina i cadascuna va convidar alguns familiars, amics i coneguts. Després de bufar les quaranta-cinc espelmes del pastís, vaig anar a buscar el cava a la nevera. Em vaig trobar en Mateu a l’entrada de la cuina. Mateu Garcia Noguera. Havíem fet tot EGB i BUP junts, sempre a la mateixa classe, i era d’aquells nois agradables, sensibles, amb qui m’havia sentit a gust durant els anys d’estudi. Treballava al mateix hotel que la Paula, que era qui l’havia convidat a la festa.
—Estàs esplèndida. Els anys t’han tractat bé.
—Moltes gràcies.
—Escolta, ¿encara ets tan depressiva i tan puta com abans?
“All the World’s a Stage” és una secció de relats de Vanessa Palomo.
