Les últimes vegades l’havia vist pujant les escales de casa seva esglaó a esglaó, amb les cames tremoloses i despistades, com si haguessin oblidat el camí. La quimioteràpia li havia robat aquells cabells espessos que tant el definien. Quan li preguntaves com estava, sempre et responia: “Estic bé. D’alguna cosa ens hem de morir, ¿no?”. I somreia tot el que li deixava la bèstia que el devorava per dins.
Vaig arribar al meu antic barri una hora abans de l’enterrament. La meva exveïna Annie, la filla del difunt, era fora de casa seva, acompanyada d’un home amb els cabells recollits en una cua:
—Hola, no t’havia reconegut! —vaig dir pensant-me que era la parella de l’Annie.
—Et presento el meu mestre —va respondre l’Annie amb calma.
Jo no vaig demanar de què era mestre ni com es deia. Em vaig adonar de seguida que m’havia confós, cosa que hauria admès en una altra situació, però no sé per què vaig continuar:
—Sí, em sembla que l’he vist en alguna foto, perquè em sona molt.
No l’havia vist mai en ma vida. L’Annie, el mestre i jo vam somriure.
En entrar al rebedor de la casa, vaig viatjar directament a la meva infància. Res no s’havia mogut de lloc. En el mirall de la paret em podia veure el cos sencer, de nena, amb un xandall de l’ànec Donald. Venia a buscar l’Annie per anar a jugar al bosc. Allà inventaríem una cabana a sobre un arbre —el somni de la nostra vida—, improvisaríem un trineu per baixar per la muntanya coberta de gespa o construiríem llances esmolant unes branques de bruc amb un vidre trencat que havíem trobat a terra. Ella ja sabia que la venia a buscar. Encara que només ens separava una casa, ens agradava trucar-nos per telèfon per avisar-nos. A casa meva en teníem dos. El del passadís era més modern, perquè ja tenia tecles i ens semblava un aparell molt avançat. El del menjador era vermell i més antic, d’aquells en què havies de ficar el dit en una mena de petit cercle, portar-lo fins a un extrem i després deixar-lo anar. El de l’Annie també era així i el tenien penjat a la paret del passadís, de manera que ella s’havia d’enfilar a una cadira quan volia trucar. Era l’única veïna de la meva edat en aquell carrer. Passàvem del “ves a la merda, ja no et parlaré mai més” a “ets la meva millor amiga i estarem juntes per sempre”. Ara, trenta anys després, el mateix mirall em tallava el cap i només reflectia el meu cos de coll avall.
Al menjador hi ha la Gemma, la germana de l’Annie. La Gemma en realitat es diu Gemma Cristina. La meva germana i jo devem ser les úniques de fora el cercle familiar que ho sabem. La seva àvia sempre la cridava pels dos noms: “Gemma Cristina, a sopar!”. L’Annie tampoc es diu Annie, sinó Anna Maria. Potser ara s’ho ha canviat al DNI, però de tota la vida havíem sentit: “Anna Maria, que la sopa es refreda!”. Aquesta àvia de l’Annie era la mare del Cisco, el finat. Es deia Patro. A mi aquell nom em tenia molt trasbalsada, perquè el nom complet era Patrocinio i jo no entenia que una dona pogués tenir un nom acabat en “-o”. Estava convençuda que s’havia de dir Patrocinia i havia titllat l’Annie de mentidera cada vegada que m’assegurava que no era així. Les tres coses que més recordo de la Patro són que li encantava el futbol, que era molt malparlada i que acabava moltes paraules amb “t” quan no la duien, fins i tot quan parlava en castellà: “Hoy a lo mejort voy a vert al Blanes jugart contra el Llagostera”.
En entrar al menjador, la Gemma s’aixeca de la butaca on solia seure el seu pare, m’abraça i em diu un gràcies-per-haver-vingut. Li dono el condol i em sorprèn que estigui tan poc afectada. Sembla un dia qualsevol. Riu i fa bromes! Em fa passar a l’habitació de la seva mare. Abans d’arribar-hi, veig entreoberta l’antiga habitació de la Gemma. Recordo com s’enfadava amb la seva germana i amb mi perquè sempre la perseguíem. Ella només era, i és, quatre anys més gran que jo, però llavors ens separava un abisme. Nosaltres jugàvem amb nancis i barbis i ella ja tenia la seva primera guitarra. Es posava “The Final Countdown” a tot volum i feia veure que tocava la guitarra elèctrica, tot movent el cap i els cabells endavant i enrere. Un espectacle que ens deixava bocabadades. Però quan la Gemma Cristina descobria que l’estàvem observant, tancava la porta de cop i ens etzibava: “Em podeu deixar en pau d’una punyetera vegada? Pesades!”.
A l’habitació em trobo la Consol, escanyolida com sempre, amb els ulls inflats i una serenor que també em crida l’atenció. “Ara ja no pateix, ara ja no pateix”, diu sense parar. L’abraço. Llavors penso que en moments així deuen ser els braços de la gent els que impedeixen que caiguis i et quedis ajaguda a terra sense poder-te aixecar. I em venen al cap els milers de famílies que en els moments més durs de la pandèmia van haver d’acomiadar un ésser estimat en soledat, sense aquests braços que les sostinguessin. Torno a abraçar la Consol, aquesta vegada amb més força, com si així pogués abraçar tots aquells que no van tenir ningú al costat.
Hora d’anar cap a l’església. Fa fred i el terra de tot el poble és humit. L’aire d’aquest vint-i-set de desembre glaça des de les pestanyes fins a les ungles dels peus. La sensació és la d’estar a vint graus sota zero. No sé per què, sigui quina sigui l’època de l’any, a les esglésies sempre hi fa fred. Hauria de ser al revés: hauríem de poder associar Déu i casa seva amb benestar i escalfor. Potser no volen que el lloc sigui agradable perquè no torni a passar allò de fa anys. Tothom que entrava a l’església es queixava de la pudor que hi feia. “És olor de tancat”, deien uns; “és olor d’encens!”, exclamaven uns altres. Al cap d’un temps, darrere una reixa, on hi havia el sistema de calefacció, van trobar-hi el cadàver d’un vagabund. No he sabut mai qui era ni què li havia passat. Em sembla que a ningú no li va interessar gaire.
Ara ens aixequem. Sona una cançó trista de piano. L’Annie, la Gemma i la Consol acompanyen el taüt des de la porta fins a l’altar i jo no paro de pensar en aquell dia que la meva germana i jo ens vam recolzar a la farmaciola de casa i es va despenjar de la paret. Pastilles, benes, tisores. El pot de xarop per a la tos trencat. El terra com si hi hagués passat un cicló. Ai, els papes! Càstig segur. I la meva germana vinga plorar. Vam recollir el terra i el vam fregar. Semblava que allà no havia passat res: érem unes mestres en l’art de muntar escenaris creïbles. Però, i la farmaciola? Com explicaríem que no fos al lloc de sempre? Vam anar a buscar en Cisco i li vam explicar el que havia passat. Ens va esbroncar, dient-nos que nosaltres no havíem pas d’obrir la farmaciola, que què hi buscàvem. I ja ni ho recordàvem. Però ens la va penjar i va prometre que no diria res als pares. Em sembla que ho va complir.
L’Annie, la Gemma i la Consol cada vegada s’acosten més a l’altar. Sento un buit a l’estómac i molt vertigen, com si em trobés en una muntanya russa i el meu vagó estigués a punt de fer la baixada. Totes les persones del meu voltant ploren. N’hi ha que no volen que les vegin i inclinen el cap cap avall, amagant els ulls. Em pregunto on deu ser en Cisco i si, des d’algun lloc, assisteix al seu propi funeral.
La cerimònia acaba amb la cançó És l’hora dels adeus.
Tornem a casa dels meus veïns. M’assec al costat de l’Annie, que és l’única de la família que plora. Jo li agafo una mà i amb l’altra li acaricio l’esquena, fent cercles. La Consol encén unes espelmes i les posa davant la foto d’en Cisco, agafa un CD i apaga els llums. Vol tornar a sentir la cançó de piano del funeral. M’aixeco decidida a marxar i deixar que visquin aquell moment en la intimitat.
—Tu no et mous d’aquí! Fes el favor de seure ara mateix! —em diu la Consol enèrgicament.
La cançó de piano dura cinc minuts, que jo trobo eterns. Ningú es mou ni un mil·límetre. Només les llàgrimes rodolen lliurement per les galtes dels que som en aquell menjador. Em sento una mica intrusa, com si estigués veient o sentint alguna cosa que no em pertoca.
La Consol se’n va cap a la cuina. Torna. Obre un armari del menjador. Agafa plats i tasses i les deixa a sobre la taula. Tanca la porta de l’armari. Se’n va a la cuina. Torna. Guarda els plats i tasses en el mateix armari d’on els ha tret. Obre un altre armari. Agafa uns altres plats i unes altres tasses i les deixa a la taula petita que hi ha davant del sofà. Se’n va a la cuina. Torna. Tot això ho fa en menys d’un minut, caminant i movent les cames i els braços a un ritme frenètic, com a càmera ràpida.
—Té, beu una mica d’infusió.
—No, gràcies —responc amablement.
—He dit que te la beguis i punt —m’ordena mentre em posa la tassa calenta a les mans—. Oi, Cisco, que se l’ha de beure?
L’Annie i jo ens posem a parlar de la seva àvia Patro i de la Lali, una veïna. Recordem que totes dues tenien molt mal caràcter i es barallaven sovint.
—Un dia les dues àvies van sortir al jardí amb l’orinal a la mà, es van discutir i van acabant llançant-se els pixats l’una a l’altra. Visca la pluja daurada! —crida l’Annie.
I també quan l’Annie i jo vam demanar a un nen d’un altre barri de més amunt que fes l’amor amb nosaltres i li dèiem que ens fiqués la titola, tota flàccida, pel melic! Teníem la intuïció que els adults s’ho passaven molt bé amb allò, però nosaltres no hi vam veure la gràcia i vam preferir deixar-ho i jugar a fet i amagar.
Ens interromp el telèfon. Ja no és aquell penjat a la paret, sinó un sense fils que reposa al moble del menjador. El que ens sobta és que no hagin trucat al mòbil. L’Annie s’adona que sí que té una trucada perduda, però que el tenia en silenci. És perquè algú vagi a recollir en Joel, el seu fill de nou anys, que era a casa dels altres avis. De seguida que arriba, abraça la seva mare i diu que ell volia ser aquí, amb tothom. I que està trist. I que vol plorar perquè troba a faltar el seu avi.
—No, Joel, què t’he dit abans? Que t’havies de comportar com un home i que els homes no ploren! —sentencia la Consol.
Arrufo les celles i bellugo subtilment el cap. Vull dir-li que això no pot ser, que no podem permetre que aquest nen creixi pensant que no pot plorar quan se sent trist perquè si plora serà menys home. Si plora, se sentirà millor, i potser tindrà menys problemes i menys mals d’aquells que se’t queden a dins i que després no saps com treure. ¿Però qui soc jo per posar-me a discutir amb una dona que acaba de perdre el marit?
En aquell moment arriba en Pau, la parella de l’Annie. Ha acompanyat el taüt fins al crematori. Ens explica que tot ha estat molt fred, que allò sembla una mena de garatge gris, un lloc sense ànima. El cos d’en Cisco Colomer ja no existeix: avui el que va ser cinturó negre de karate del barri s’ha convertit en cendres.
L’Annie m’acompanya fins a la porta. Aquesta vegada el mirall del rebedor mostra el cos de dues dones que s’abracen. Hauria de marxar, però no m’atreveixo a moure’m. Finalment, ella se separa i em dona les gràcies per haver-hi anat.
—Encara que de vegades no ens veiem durant molt de temps, sempre... —mormolo jo pensant com d’ocupada estic en la meva vida diària i sentint remordiments per no veure-la més sovint.
—Sempre. Com si només ens separés una casa.
