Morir-se ha de ser semblant a això, pensa. Estirada a terra, amb la panxa tocant les rajoles fredes, sent un cert alleujament. Però quan vol aixecar-se les cames li fan figa i ha d’agafar-se a una cadira. Sent un puny dins el ventre que li empeny la carn cap enfora mentre un altre li estreny l’estómac, els ronyons, el fetge, amb ràbia. Té ganes de plorar i també de cridar molt fort, però no té forces. Pitjor va ser aquell dia a casa la mare, quan va caure a terra desmaiada. La mare es va espantar molt i de seguida la va dur al metge.
—És normal que et faci mal. Totes les noies tenen dolor menstrual. La veritat és que avui dia no aguanteu gens. Si haguéssiu de parir a casa com ho van fer la meva mare i la meva àvia...
Volia haver respost al metge —però no ho va fer perquè, com sempre i com li passa a tothom, totes les possibles respostes, sobretot les més enginyoses, se li acudien molt més tard, mentre ho explicava a algú o s’estava posant crema a les mans— que són els homes els que no aguanten res, que quan tenen un simple refredat sembla que s’estiguin morint, i que si ells tinguessin la regla ja faria temps que existiria una llei que permetria absentar-se de la feina durant aquells dies. Però com que no podia ser que la vida de la Paula quedés paralitzada cada mes, van decidir anar a una clínica privada i pagar quatre-cents trenta euros entre la visita i les proves. Van descartar que tingués endometriosi, quists o alguna anomalia física que li provoqués aquell mal. Ja està. No li van fer més proves ni la van derivar enlloc més.
Va ser llavors que va decidir recórrer a la medicina natural. Però ni les perles d’oli d’onagra ni les infusions de sàlvia li van estalviar el patiment. Fins i tot va fer un curs de gestió hormonal per entendre el seu cos i esbrinar com curar-lo. Li van canviar la dieta completament. A ella, que era gairebé vegana, li van recomanar menjar molta carn, embotits, greixos. Ningú sap l’esforç ingent que va haver de fer per ficar-se un tros de cadàver a la boca i no vomitar. Els remordiments sí que no els va poder evitar: sabia que contribuïa al maltractament animal i a la destrucció del planeta, però era això o passar-se la vida patint. I no, tampoc va funcionar.
—Buf, i encara em queden vint o vint-i-cinc anys més així!
—I espera’t que t’arribi la menopausa, reina, que encara serà pitjor. Jo vaig estar mesos dessagnant-me i amb una anèmia espantosa.
Un dia a Internet va trobar un article que deia que antigament quan les dones tenien la menstruació es quedaven arraulides i soles a la cova, descansant, exemptes de fer les tasques que els pertocaven. Ara això seria impossible. ¿Tens una conferència, una excursió de 20 km o una festa d’aniversari d’un amic? Et prens un Enantyum i fas veure que ja no tens la regla i que et trobes bé —però en realitat voldries quedar-te al teu llit-cova sense fer res. En el mateix article també va llegir que en aquell moment pots plantejar-te aspectes de la teva vida, però no pots prendre cap decisió, perquè és com fer-ho en un estat febril o d’embriaguesa. El text continuava explicant que la regla pot ser font de creació. De fet, és gràcies al cicle menstrual que podríem crear una vida. I per això, i perquè ja estava totalment desesperada, un dia la Paula es va posar davant de l’ordinador, amb una bossa d’aigua calenta a la panxa. Volia escriure un sonet i enviar-lo a un concurs de Sant Jordi. Volia guanyar, però no pel premi o per sentir que la seva obra era millor que les altres, sinó perquè l’hi publiquessin, en Dionís el llegís i s’hi sentís interpel·lat. Era ell qui havia comentat a la Paula que era molt difícil escriure un sonet.
Si tu vols
Amoroseix-me els pits amb gran besada
i pren com a brúixola el meu desig:
mugró, melic, maluc, tot de passada
vers la flor xardorosa del bell mig.
Descobreix els racons de la contrada,
apaivaga amb la llengua tot capritx,
no siguis robador en la durada,
sobretot, no releguis cap resquitx!
Jo vessaré en la teva carn madura
les passions forjades a foc lent;
amb carícies batré la censura
que t’amortalla el príap ardent;
cavalcaré el teu cos, dolça figura,
fins que arribis al límit més plaent.
I sí: va guanyar el concurs i en Dionís la va felicitar i la va convidar a sopar per celebrar-ho —i perquè segurament va entendre que totes i cadascuna de les paraules del poema anaven adreçades a ell. La Paula no es podia creure que ho hagués d’agrair a la menstruació. Des de llavors, com també farà avui després que el puny s’hagi tornat només dits que l’acaronen per dins, sempre que pot intenta utilitzar la regla al seu favor i prendre-se-la com una oportunitat per escriure. Això sí: continua amb un dolor que no la deixa viure durant setanta-dues hores seguides. Som al segle XXI i la medicina ha avançat ben poc en alguns aspectes. Massa poc.
“All the World’s a Stage” és una secció de relats de Vanessa Palomo.
