Va ser a l’adolescència quan vaig passar de simple aficionada a professional indiscutible. Fins aleshores havia ficat la pota, com tothom algun cop: havia criticat algú que després resultava que era el germà de la persona amb qui parlava, o a la pregunta «Com està la teva àvia?» em responien que l’havien enterrada la setmana anterior. Quan tenia setze anys, però, ja vaig notar que el meu do anava més enllà. La Janina feia un mes que era nova a l’institut i, a part de convertir-se en una alumna modèlica, tenia una cabellera que m’hipnotitzava i que jo no podia parar de mirar perquè ella seia a primera fila i jo li contemplava els cabells per darrere, immaculats, perfectament arrenglerats i tan brillants que m’enlluernaven quan els tocava la llum que entrava per la finestra que donava al pati. Un dia l’hi vaig dir, i ella, capmoixa, em va contestar: «És una perruca que he de portar per la meva malaltia. No tinc cabells». Glups.
Més tard, quan estudiava a la universitat, treballava a les nits en un restaurant. Teníem clients assidus i gairebé em sabia els noms i cognoms de tothom. Un dijous va venir el Sr. Viladella i va demanar confit d’ànec, com sempre. «Ah, veig que avui no ve amb la seva filla. Com està la Paula?» «La Paula està molt bé, però no és la meva filla. [Silenci incòmode] És la meva dona [silenci incòmode]». Glups!
Però aquesta habilitat ficapotaire es multiplica encara més quan estic nerviosa. Espontaneïtat, en diuen alguns. Estupidesa, en dic jo. I si no, pareu atenció: entrevista de feina a la universitat amb la degana. S’aixeca de la cadira i no se m’acut res més que dir-li: «Ostres, si que ets baixeta!», com si jo fes més de metre i mig o no m’hagués de comprar les ulleres a la secció infantil. Glups, glups! Sort que hi ha gent amb sentit de l’humor: «Sí, com veus les baixetes tenim un lloc en aquesta universitat». I em va donar la feina. Em devia veure «espontània».
O els dos cops que m’he topat amb la policia quan anava en cotxe. Un dia em van fer aparcar a Llagostera i em vaig posar tan nerviosa que, quan vaig abaixar la finestreta, el primer que vaig dir va ser: «Voleu xuxes? Tenim unes regalèssies boníssimes!». I un altre dia me’ls vaig trobar en una cruïlla. Els tenia a l’esquerra, veia molt clar que jo tenia preferència i vaig passar. Se’m van quedar mirant, dient-me no sé què i gesticulant d’una manera exagerada, i jo mentre passava els somreia i els feia adeu amb la mà alegrement. «Tia, que anaven amb els llums posats! Era una emergència i els hauries d’haver deixat passar». Glups, glups! Vaig pregar perquè no s’haguessin apuntat la meva matrícula.
I llavors va venir el dia del supermercat. Després d’estar tancada a casa una setmana seguida acabant una feina, vaig anar al súper i em va venir de gust treure’m la roba gastada d’estar per casa i mudar-me una mica. Em vaig posar una faldilla nova que em quedava com un guant. De seguida totes les persones amb qui m’anava creuant em miraven bocabadades i, com més em miraven, més elegantment intentava caminar jo. Estava convençuda que la meva faldilla estava causant furor. Se’m va apropar una dona. Jo ja tenia preparada la resposta: «La vaig comprar de rebaixes a la botiga X». Però el que em va dir és que tenia tota la part de darrere de la faldilla aixecada i anava ensenyant les calces. Portava un tanga d’aquells que només són un fil. Glups, glups, glups.
A aquesta destresa, que he anat perfeccionant amb els anys, s’hi ha d’afegir la meva manera de lligar. M’invento tècniques infal·libles que algun dia patentaré. Com la que vaig utilitzar amb l’Oriol. Era hivern i feia tant de fred que era impossible anar una mica sexi. Portava dos jerseis de coll alt: un de primet a sota, i un de gruixudot a sobre. «És que amb tanta roba no se’m marca gens la figura! L’únic que l’Oriol veurà serà una bola gegant de llana. Quina imatge més antieròtica!». I aleshores vaig tenir una idea que jo pensava que era brillant: entre el jersei finet i el gruixudot em posaria dos grans de cafè, com si se’m marquessin els mugrons. Així almenys el posaria una mica calent. Dit i fet. I la cosa no podria haver funcionat millor, perquè realment l’Oriol no va parar de mirar-me els falsos mugrons en tota l’estona. Però quan vaig anar al lavabo i em vaig veure al mirall ho vaig entendre tot: un gra estava ben col·locat, però l’altre s’havia mogut i m’havia baixat un pam cap avall, com si tingués un pit a l’altura del melic.
I ja veig que sempre serà així i que, per molt que m’hi esforci, m’hauré de passar la vida fent glups ad infinitum.
“All the World’s a Stage” és una secció de relats de Vanessa Palomo.
