La ballarina

Tenia un nòvio català des de feia poc, que no gemegava, no: cridava quan s’escorria

Foto: Storiès


La vaig conèixer el meu primer any de carrera. Aquell pis del carrer Salvà va ser la porta a Poble-sec, un barri que, com tota la ciutat, em semblava brut i sorollós, però amb tresors amagats com la plaça del Sortidor. 

El seu somni era ser ballarina. Cada matí anava a l’escola de dansa i a la tarda assajava a casa. Es passava el dia amb malles i mallot. L’havia vista ballar molts cops i sempre em recordava aquella ballarina de la capsa de música de la meva tieta, que semblava que només existia quan sonava la música i feia voltes davant del mirallet i que, quan la música s’aturava, quedava en una postura tan antinatural que em veia obligada a moure-la a la posició normal fent força amb els dits. L’Eliette era prima i estava fibrada, però era trencadissa.

La seva era l’habitació més gran del pis. Tot i així, només hi havia un armari, un llit i una tauleta rodona al centre. A sobre, directament en contacte amb la fusta, sense estovalles, ni tapets, ni res semblant, una tassa i un llibre. Tot feia pensar que en qualsevol moment apareixeria un actor, s’asseuria davant la taula i començaria un monòleg. Una habitació-attrezzo, amb la porta sempre entreoberta. Era un no-m’agrada-que-em-miris-però-sí.

Un dia vaig sentir un crit d’esglai que provenia de l’habitació de la nostra mademoiselle. Vaig demanar què passava i ningú em va respondre. Vaig agafar un ganivet i em vaig acostar a la seva cambra esperant trobar-m’hi un lladre. En Damià penetrava l’Eliette damunt la taula de fusta. Llibre i tassa a lloc, sense moure’s ni un mil·límetre. Sí, tenia un nòvio català des de feia poc, que no gemegava, no: cridava quan s’escorria. No semblava un crit de plaer, sinó més aviat com si l’orgasme li hagués arribat per sorpresa i se sentís aterrat. A partir d’aleshores, quan jo intuïa que estaven follant, m’acostava de puntetes a l’habitació de l’Eliette i els espiava per l’escletxa de la porta. Els veia arquejant els cossos suats ara damunt la taula, ara a terra, ara al balcó. Mai ho feien al llit.

Al principi, només em movia una curiositat enorme per veure la cara d’en Damià quan feia aquell crit punyent. Me l’imaginava com un quadre de Picasso o un disc ratllat; una cosa desconjuntada. Crec que sentien la meva presència i això, en comptes de molestar-los, els encenia encara més. Va ser llavors quan a mi em va començar a excitar la idea que ells s’excitessin amb la meva presència. ¿Que has quedat amb en Damià avui? ¿Vindreu a casa? Ella em responia desganada i amb cara de pomes agres que segurament sí. Jo corria a cancel·lar qualsevol pla adduint que tenia mal de cap per poder quedar-me a casa. Algunes vegades no venien perquè havien anat al pis d’en Damià, i jo, cansada d’esperar, m’apropava a l’habitació de l’Eliette i em masturbava mentre me’ls imaginava follant.

Els amos del pis van decidir que el volien per a la seva filla gran, així que vam haver de buscar un altre lloc on viure. En Damià i l’Eliette se’n van anar a viure junts i jo vaig trobar una habitació de lloguer en un altre pis del mateix barri. Era acollidor, però no trobava res que pogués reemplaçar amb la mateixa força les visites a la porta de l’habitació de l’Eliette. No aconseguia posar-me calenta amb cap altre pensament. Em vaig plantejar si era una voyeur, però vaig fer un test en una pàgina web i em va sortir negatiu. També em preguntava si m’agradaven o bé la franceseta, o bé el cridaner, però no m’imaginava anant-me’n al llit amb cap dels dos. De fet, ella ni tan sols em queia bé.

Un matí em vaig trobar en Damià i em va comentar que ja no vivia amb l’Eliette. Vaig somriure convençuda que m’havien trobat tant a faltar que cada vegada havien tingut menys ganes de tenir relacions i, en definitiva, que no havien pogut superar la meva pèrdua. Fins que em va explicar que ella havia hagut de tornar a França per operar-se. Leucèmia. No, no em queia tan malament.

Veig uns cabells castanys llargs i ondulats que cauen fins a mitja esquena. Resplendeixen. M’acosto a la persona, li poso una mà a l’espatlla i es gira. L’Eliette em somriu. Està guapíssima. S’adona de la meva preocupació. No pateixis, jo estic bé. ¿No ho veus? Em desperto alterada i encenc el mòbil. Un missatge no llegit: L’Eliette ja ens ha deixat. Llavors comencen a caure flocs de neu. Però si fa anys que no neva a Barcelona! Una nena surt a la terrassa de davant i comença a saltar i ballar entre les volves. Fa uns moviments que recorden els de l’Eliette, com si fos la filla que mai no tindrà. Jo encara no ho sé, però a partir d’aquell moment sempre que vegi una ballarina no podré evitar pensar en l’Eliette ballant al menjador del nostre pis de Poble-sec.

Data de publicació: 20 de juny de 2023
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze