É um belo horizonte, é uma febre terça
São as águas de março fechando o verão
É a promessa de vida no teu coração
Avui volia fer un text que es titulés Benvingut setembre, o alguna cosa per l’estil, que parlés de la nova etapa que comença cada any en començar aquest mes; que digués que les pluges de setembre són les nostres águas de março (é o pau, é a pedra, é o fim do caminho) i dir que setembre és com una dutxa fresca de bon matí, que fa mandra però t’activa i que ens desperta de la letargia de l’estiu.
Passa que avui, que és el primer diumenge de setembre i el Montsià desperta inundat i negre igual que fa dos anys, ens hem llevat també amb la notícia de la mort de Carme Junyent. I per això, per aquest ambient apocalíptic que aquests dos fets combinats han anat donant al matí, he canviat lleugerament de tema sobre el qual escriure.
M’he posat a llegir entre vídeos de riuades dels pobles veïns que salten de mòbil en mòbil un parell de textos de Junyent. La vida no és breu i Morir-se en català, els titulava. En el primer, del febrer del 2023, explicava que feia anys que vivia la vida a força de coses que volia fer abans de morir-se i que tenia escrites en una llista, i que li feia ràbia perdre el temps. En el segon, publicat pòstumament, explicava les dificultats que en què es troba una persona per morir-se en la seva llengua a casa seva, en aquest cas, en català a Catalunya.
No sabia que estava malalta. En l’única ocasió que vaig poder interactuar-hi, va ser de manera indirecta a través de Catalunya Ràdio: jo proposava tres neologismes que usem al Delta de l’Ebre i ella havia de dir si els acceptaria o no. Em va comprar poc-suc i morrandes i em va desestimar alego, perquè per més que ho digués ma iaia, és “un cas clar de castellanisme”.
Sembla que les barrancades han tornat a fer mal a les Cases d’Alcanar, urbanitzacions, camps d’arròs, etcètera. (Aquí sempre patim per l’arròs, a més de per la gent i els habitatges.) Però ha tornat setembre (é o carro enguiçado, é a lama, é a lama. É um passo, é uma ponte, é um sapo, é uma rã), amb la violència amb què sol anunciar-se últimament, maldestre com un nadó gegantí, com una pilota de bàsquet sobre una taula parada, com una ensopegada.
I ens agradi o no, ens ha rentat la cara i d’una sacsejada ens ha llançat al bell mig de la vida, que per primer cop em plantejo, gràcies a Junyent, si no és tan breu com em pensava. (És un horitzó bonic, una febre intermitent, són les aigües de setembre que tanquen l'estiu. És la promesa de la vida a dins del teu cor).
Posaria la mà al foc que aquí baix, en estes terres maltractades, un sí que es pot morir, encara, en català.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
