Això nostre

Em subratllaves la bellesa de totes les coses. Mira quin espectacle de verds és l’entrada en aquest túnel; escolta, escolta aquí com fa la cançó, ho sents?, es diu cadència trencada, que és un fals final, un final que no arriba, encara no. I mira, mira, mira que preciós, quin camí més acollidor, quins arbres tan antics, sembla que s’hagin de posar a parlar en qualsevol moment.
 
I jo et mirava més a tu que a res, gairebé sense ser capaç de pronunciar paraula; em pesaven tant els pensaments que no es podien ni dir. Només veia arrels que aixecaven asfalts de la carretera que els havia ultratjat la muntanya. Arrels descomunals desobeint, a punt de cridar, a punt de no poder més, a punt de vèncer. I les cançons, i el sol entrava de biaix, i tu, assenyalant amb el dit meravelles, sent tot tu una meravella.
 
Ho feies tot bonic i jo volia agradar-te i et preguntava si diries que tinc un gust adult per a la música i coses així. No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem entre fagedes i avetoses i la urgència d’un espaitemps breu com una flor de tardor. La urgència de besar-nos –de beure’ns, de menjar-nos, d’especiar-nos– abans que ens acabéssim. El dubte de si demà encara sí. Encara aquella excitació adolescent nostra, aquell secret que ens cremava, aquella perillositat.
 
Aquella por que el temps guanyés i qui perdés fóssim nosaltres. I no quedés novembre i la gelor s’emportés tota la bellesa que només tu subratllaves. I malgrat tot, l’esperança infantil aferrada a la costella que allò que anomenàvem això nostre (que ara ja ho sé que era amor) sonés com la més bella cançó i només s’acabés amb una cadència trencada, un fals final, un final que no s’acaba.