De menuda em preocupava veure els fumerals de les fàbriques. Veia tot aquell fum sortint-ne i només podia pensar en el forat de la capa d’ozó. Com més informació donaven sobre què l’eixamplava, més m’angoixava: els desodorants, les laques dels cabells de les senyores, els tubs d’escapament dels cotxes... Vaig pensar-hi molt durant tots els anys d’infància, en la capa d’ozó. I en el foradet menudet que havia començat com comencen totes les coses dolentes, amb un descuit, una baixada de guàrdia, com el que se’m feia al mitjó, però, a diferència del forat del mitjó, que ma mare podia sorgir ràpidament i esmenar l’error, aquell era, als meus ulls, com aquell qui diu, irreparable. Gairebé tenia la certesa que acabaria per xuclar-nos tal com xucla el buit a l’espai exterior. I jo i els de la meva generació (criatures d’entre vuit i de deu anys) semblàvem els únics a adonar-nos-en. Els grans estaven per altres coses i continuaven fent anar els desodorants i les laques i el rebombori dels cotxes com si tot fos un gran diumenge.
Quan ja era adolescent, un dia van dir per la tele que el forat de la capa d’ozó s’havia reduït tot sol, suposo que va pensar Ja ho arreglo jo perquè si he d’esperar que aquests fotin res de part seva la porto clara. I aquell mateix instant em va passar el malestar del forat. (En vindrien d’altres.)
També és cert que de menuda patia per coses que semblava que haurien d’haver tingut un impacte molt més gran en la vida adulta i al final no: les arenes movedisses, per exemple. Devien aparèixer en llibres infantils de manera bastant freqüent perquè si no, no m’ho explico. Semblava, de fet, bastant factible acabar xuclat per un mar de sorra, a tu i a tot aquell que intentés ajudar-te. Una gran metàfora d’enfangar-se, ara que hi penso.
No crec que ara ja no es llencin missatges apocalíptics (en realitat, crec que se’n llencen més que mai i per diverses vies, a més a més), el que passa és que ja tinc (tenim, els que ens preocupava la capa d’ozó trenta anys enrere) la pell més dura i, suposo, problemes més immediats.
Però si em paro a pensar, entenc perfectament que una nena com Greta Thunberg pràcticament embogís intentant fer entrar en raó la colla de psicòpates que governen el món. El fons marí, els combustibles fòssils, l’evaporació dels pols, l’augment de la temperatura, la desforestació de l’Amazones, la invasió de plàstics als oceans, la desaparició accelerada d’espècies, els megaincendis, la mala gestió dels residus i els canvis cada cop més extrems en el temps són només algunes de les amenaces que posen el planeta en situació límit... Fa uns anys es va fer una pel·lícula (Don't look up) no especialment bona, però sí prou paradigmàtica del que passaria: s’acabaria el món amb un meteorit, ho asseguraven tots els experts, i, en canvi, la gent es negava a acceptar-ho, inclosos els governs, fins que ja era una realitat tan palpable que no s’hi podia fer res.
Tot això ho penso perquè visc, com tu, en aquest món, esclar, però també i sobretot, perquè tinc una criatura menuda que encara creix aliena a cap neurosi com la que em va agafar a mi amb el forat de la capa d’ozó. Poc ho sap, que tindrà un ventall tan i tan ample per triar entre tots els problemes que generem els humans i sobre els quals no sabem posar-nos d’acord per sortir-nos-en i que són, a priori, incompatibles amb la vida al planeta. (L’altre dia hi pensava: ¿com podreu jugar a matar-vos si no teniu camp de batalla?) I em fa mandra i certa vergonya haver-li d’explicar que ho hem fet tan malament.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
