Aquesta soc jo estant emocionada per quin vestit em posaré, qui anirà a la festa, si posaran bona música i, bàsicament, si coincidiré amb tal o qual i si hi tindré contacte de cap mena. Aquesta soc jo mastegant el goig de la incertesa de no saber com acabarà la nit. On, amb qui. Aquesta soc jo posant pressa a les sis de la tarda a les meves companyes de pis, que encara han d’entrar a la dutxa i pentinar-se i maquillar-se i triar-se la roba. Aquesta és, per fi, la primera cervesa d’una revetlla que s’espera llarga i excitant, que prenc amb les amigues asseguda en una terrassa d’una plaça plena de gent sota l’incessant bombardeig de petards. Aquests són els meus nervis, que sonen com un cotxe en ple joc de peus entre embragatge i accelerador, abans de canviar de marxa i prémer per fi amb fermesa amb el peu dret i arrencar.
Aquest és el meu demà al dematí quinze anys després. I aquest és el guió tancat dels meus dies d’ara i aquests els horaris estrictes i aquesta la disciplina puericultural que em regeix els dies i les nits, també les de revetlla. I aquesta soc jo, adultíssima, enyorant aquells nervis. Fins a cert punt, en determinada mesura, en certa manera. No aquelles nits, sinó aquells nervis. La possibilitat que passin coses inesperades.
I aquest és el temps, que va, que va, com el corrent d’un riu, i aquest és el mar on arriba. I aquest és el delta que travessa i aquesta la tempesta, que l’arrasa. I aquesta és la calma de l’endemà del temps. I aquesta soc jo, que m’ho miro des de l’aigua. I aquesta és la meravella de la vida, que avança, que avança, i que diu no se sap mai.
