Llegim per esbrinar qui som. Ursula K. Le Guin
Deu ser perquè llegim per esbrinar qui som que, segons en quin moment de la vida ens trobem, segons quines ventures o desventures ens acaben de passar, llegim unes coses o unes altres.
Jo ara mateix, per exemple, no sé qui soc. Sé que ja no soc jo. És com si hagués donat el cos a la ciència. El meu cos és ara una catifa perquè ma filla s’hi passegi, s’alimenti, s’hi consoli, s’enfadi i el colpegi.
Ara que tinc tot l’escot esgarrapat, els mugrons encesos com un ferro roent, un somriure dolorós, com de mim, just on se m’acaba el ventre, busco refugi entre lectures d’altres dones que tampoc han sabut qui són en algun moment.
“És cert el que diuen, que un fill et dona un motiu per viure. D’altra banda, un fill també comporta que morir no estigui permès. Hi ha dies que això fa que em senti malament”, afirma Rivka Galchen en el seu llibre Petits parts, publicat per Amsterdam amb traducció d’Alba Dedeu.
“Otra persona ha existido dentro de ella y, después de dar a luz, ambas viven bajo la jurisdicción de su conciencia. Cuando la madre está con esa otra persona no es ella misma, cuando está sin esa otra persona no es ella misma, por eso es tan difícil separarse de los hijos como quedarse con ellos”. És el que n’opina Rachel Cusk en Un trabajo para toda la vida, publicat per Libros del Asteroide i traduït per Catalina Martínez Muñoz (n’hi ha una versió en català publicada per Editorial Les Hores i amb traducció d'Àfrica Rubiés Mirabet, però jo me l’estic llegint en castellà perquè té versió ebook i així el puc llegir al mòbil, en qualsevol postura, mentre l’alimento, quan em desvetllo a altes hores de la nit).
Diumenge va haver-hi un accident de cotxe en què van morir tres nois de Camarles, dos de disset anys i un de dotze en caure per una barrancada en una corba a les muntanyes d’El Perelló. Ho vaig saber mentre mirava les notícies i ma filla em succionava el mugró. De seguida em va agafar un calfred, una gelor de sang que anava més enllà de la tristor i la pena immensa de la tragèdia del poble amic de Camarles. Aquella gelor em va travessar el pit; vaig viatjar al futur i sé que d’aquí dos dies la meua xiqueta tindrà quinze anys i voldrà pujar a motos, a cotxes, sortir de nit... i sé que llavors voldré tornar a ser aquesta catifa rebregada que soc ara.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
