Foto: lauren rushing
Et vaig confessar que aquest cop no tenia pla B i tu em vas dir que la vida fa uns girs tan fascinants que això no m’ha ni de preocupar. No pots controlar la vida –em vas fer creure–, només pots controlar el que intentes a la vida. Aposta pel pla A fins que no te’n puguis retreure res. I si el pla A falla, el pla B arribarà sol. I potser també t’agrada.
Començar a curar-se deu voler dir això, deixar-nos el llindar de l’ego a l’altura del lloc on viuen les formigues i admetre que hem perdut. Davant la vida –sovint no per culpa nostra–, davant l’amor –gairebé sempre per culpa nostra (ho deia Benedetti, la culpa es de uno cuando no enamora). I ser brutalment honestos, primer amb nosaltres mateixos i després amb els altres i explicar-ho.
I vam parlar de la vida i de l’amor però sobretot del desencant amb la vida i amb l’amor, i vaig anar trencant-me cuirasses a còpia de paraules greus posades en un ordre prou decent, crec recordar, fins que en aquell racó només quedàvem el que em vas ensenyar de tu i més o menys jo. I també em vas dir valenta en algun moment de la conversa i llavors jo vaig pensar que ser valenta també vol dir expressar el que sents i que això no, no ho estava fent. Que mentre parlàvem et vaig explicar com m’havia sentit fins llavors, però no com em sentia en aquell moment en què et tenia al davant. I no te’n vaig dir res, de la manera com no podia deixar de mirar-te i d’escoltar-te la veu i vaig callar també que tot el que t’havia explicat dels homes, de tu no ho penso, i els anys que fa que de tu no ho penso. I vaig callar que segurament quan ens acomiadéssim, tu marxaries i jo tancaria els ulls per continuar mirant-te.
Començar a curar-se deu ser això. Ser capaç de dir pensava que guanyaria però he perdut per pallissa i ara estic vulnerable i trista i tinc una mica de por de tornar a perdre, per més valenta que tu em vegis i, de sobte, havent-ho dit, que entri una escletxa de raig de lluna pel celobert. Com t’ho diria, començar a curar-se deu ser que m’hagi passat per alt la primavera, que fes hiverns que dormia i de cop hagi vingut la vida amb monyo i davantal i hagi apujat les persianes de la meva habitació per dir-me va, aixeca’t, que ja és estiu.
Tinc certa experiència en l’art de perdre, no em fa res de dir-ho (todas mis intuiciones se asomaron para verme sufrir y por cierto me vieron), i fins ara he viscut sempre de plans B que m’han acabat agradant, quin remei. Però la vida fa uns girs tan fascinants que avui em pregunto què passaria si et parlés del petó que se’m va morir a la boca mentre ens acomiadàvem. Qui dels dos sabria dir si el futur ens guarda o no engrunes d’amor en una cantonada fosca.
