L'altre dia, per les xarxes, vaig llegir –crec que va ser en un diari digital tot i que no soc capaç de recordar on– que donar una pantalla a una criatura de menys de dos anys era alguna cosa així com donar-li un got de whisky. D'entrada em vaig esglaiar (suposo que ja és el que buscava el titular), em vaig sentir (no cal dir-ho, una vegada més en aquesta gimcana moral de la maternitat) culpable. Ara direu: "Dona, és que mira que deixar-li el mòbil perquè s'entretingui..." No! I ara! Déu me'n guard! Això mai, però sí que és veritat que, tot i que estigui 100% conscienciada i compromesa que no miri pantalles, fins i tot obstinada fins al punt de l'angoixa moltes vegades, ha estat impossible evitar-ho per complet. Perquè a vegades mirem el telenotícies a casa i ella va per allà, perquè, m'agradi o no, treballo a través d'una pantalla o de dues, des de casa, de tant en tant davant de la criatura, perquè a vegades li fem fotos o la gravem en vídeo i ella després ho vol mirar i perquè no puc controlar què passa a les cases dels altres (si la iaia quan no pot més d'anar amunt i avall li posa dibuixos, ¿què fem? ¿Castiguem la iaia?)
Un got de whisky. És que no m'ho trec del cap. Perquè a mi no em guanya ningú a voler treure un deu en maternitat (sabates respectuoses, pit a demanda, peix de la pescateria i carn de la carnisseria i ous de corral, deslletament nocturn respectuós –costi i valgui–, baby led winning, i res de sucre i res de sal fins als dos anys i hores i hores i hores de lectures sobre el tema que una intenta aplicar fil per randa) però llegir això em va fer pensar no hi ha dret, calmem-nos. I és cert, no dic que no sigui cert, que endollar una pantalla a un nadó és una cosa horrible, però deixeu-me explicar una situació: fa uns mesos, la meva criatura era a l'escola bressol i jo vaig aprofitar per anar a correus. Darrere meu va entrar una altra mare amb una criatura més menudeta que la meva en plena rebequeria. I aquella noia, amb unes evidents ganes de posar-se a plorar ella també i una fatiga que es podia ensumar des de tres cantonades més enllà, es va asseure en una cadira que hi havia per allà, es va treure el mòbil i li va ensenyar un vídeo; i el nano va callar i tothom a l'oficina va poder continuar la seva vida sense aquell soroll molest que és el bram continuat d'un nadó.
¿I sabeu què? Que a pesar que sé que això no és bo per al cervell en desenvolupament de la criatura, jo, amb tots els meus prejudicis i ansietat rampant vers totes les línies roges de la criança respectuosa, aquella dona, en aquell moment, no la vaig poder jutjar. Perquè potser no tenia xarxa social, almenys aquell matí, potser no havia dormit, potser no es trobava bé o potser tenia problemes a la feina, de parella, econòmics, etc. I abans de pensar "Hala, que boja, quina mala mare, donar-li un mòbil perquè calli a un nadó de menys d'un any", hauria preferit abraçar-la i dir-li no et preocupis.
Amb això vull dir que faríem bé d'escoltar expertes, i tant, de recopilar informació sobre el tema, i tant, d'intentar aplicar la teoria a les nostres vides desordenades, però també mirar que la criança sigui respectuosa per a tothom, també per a les mares, que se'n van a dormir i es tapen amb un llençolet de culpa.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
