De no tenir una rutina de bellesa. De no fer prou exercici. De no beure prou aigua. De no anar a la moda. De no estalviar prou. De no socialitzar prou. De no haver estat prou simpàtica en tal trobada. De fer mala cara. De no posar-me mascareta als cabells una vegada per setmana. De no fer exercicis de kegel. De no anar a ioga. De no llegir prou. De no anar a dormir prou d’hora. De no anar a piscina a les 7:30 del matí. De no ser previsora. De patir massa. De parlar massa. De callar massa. D’estar espantada. De no estar prou empoderada. Del que no faré bé. Del que no sé que no sé. Dels canvis d’humor. De queixar-me. De descansar si estic cansada. De no ser prou productiva. Que la dieta sempre pugui ser més equilibrada. De despertar-me i adonar-me que he dormit del costat dret. De no cuinar amb més dedicació. De no parlar més sovint amb les amigues. De dubtar si he fet les coses prou bé. De la síndrome de la impostora.
La culpa és un pes invisible, una arracada de ferro colat que fa ferida, que et doblega el coll. La culpa te l’esculpeixes tu mateixa a mida de la consciència, les expectatives, la moral, l’educació que has rebut i dels inputs que t’arriben cada dia des de l’altra banda d’una pantalleta i que ves a saber qui s’inventa. La culpa es fon amb la calor que li prestes i pren formes impensables. I t’entrarà per l’orella com un líquid mal·leable i tòxic que tot ho banya; i ara serà ella qui t’esculpeixi a tu.
També et pots treure l’arracada.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
