Del grapat de primers records que recopilo, n’hi ha un que em genera cert benestar i que a vegades, no sé per quins giravolts del cervell, em ve al cap. En aquell record jo, una xiqueta de probablement uns cinc anys, era bressolada per una noia de vint i escaig a qui trobava molt guapa (encara ho és) i que em passava els dits per les celles perquè m’adormís. Doncs bé, l’altre dia hi vaig coincidir en una trobada de la colla dels meus pares a la qual em vaig apuntar i li vaig dir: “Et recordo! Que m’agafaves al braç...” Contat perd. S’ha de reconèixer que és una frase estranya de dir, potser més estranya encara d’escoltar, més si ve d’una adulta a qui fa més de trenta anys que no veus.
En tot cas, vull parlar una mica d’això, avui. Perquè jo també vinc de fer una trobada amb la meva, de colla, amb tots els que ens ajuntàvem fa vint anys al matí a l’institut, a les tardes a extraescolars i els caps de setmana a la discoteca del poble i tenim tot de records en comú i anècdotes d’adolescents, ara ja amb tot el pes i les càrregues de l’adultesa. N’érem molts, més de setanta, en faltava un.
Asseguts baix l’envelat en diverses taules llargues, celebrant el casament d’un dels nostres, ens anava mirant. Eren (érem) les mateixes cares dels vuit, deu, dotze anys quan ens vam conèixer, amb les marques del temps ara estampades a les revores dels ulls, a les coronetes, a les mans. Fa quatre dies corríem junts entre oliveres i garrofers, com haurien corregut avui els nostres fills si els haguéssim dut a la festa, com ho feien fa sis dies els meus pares i els seus amics.
Les coses fan riure per tres motius possibles: perquè són absurdes, perquè són exagerades o perquè són veritat. Per aquests tres mateixos motius les coses podrien també fer por o fer pena, penso jo: que absurd que no hi siguem tots; que exagerat que viatgem a 107.208 kilòmetres per hora llançats cap a un escenari incert; que veritat allò que va dir el R. a la cerimònia (“Tota esta gent estem aquí perquè som amics”). Em retrona com el soroll d’un terratrèmol la frase de Houellebecq: “El drama de fer-se vell és que continues sent jove”.
Les marques del temps veritables són les que corren per dins, l’exterior és només un attrezzo que ens acompanya. Hi són els que hi falten, i també hi són els que ens hi han dut. Les colles d’amics dels pares que ens bressolaven o ens feien emprenyar de menuts (eren la nostra infància) sense saber que trenta-cinc anys després ho recordaríem. Igual que ho recordaran els fills dels nostres amics d’aquí a trenta anys, demà passat.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
