No, no, deixeu que hi insisteixi. Perquè fa quinze dies casualment m’esmelegava que ara, per a la jovenalla, els que ballem xaruc som nosaltres, els de quaranta, però és que entremig ha passat una petita revolució: Oasis han tornat! I m’és igual si han tornat perquè els calen els diners (normal, tothom en necessitem, de calers, i ¿què han de fer, si són músics, si no música?), si ho han fet per la idea romàntica que cal reconciliar-se i fer un regal als fans, com si els ha obligat sa mare.
Tinc trenta-nou anys, tampoc en són taaaants, però en aquest temps he vist passar i tornar-se a posar de moda els pantalons acampanats (que els meus pares ja havien vist passar de moda), també els pantalons amples (ara en diuen shaggy), el pentinat mullet, que es veu que tornarà a ser tendència aquesta temporada, i els xandalls de Tactel. Res de tot això que marxa i torna m’ha fet cap especial il·lusió, si menys no, res comparable a això d’Oasis, ara convertits com ha de ser en dos senyors amb arrugues que s’assemblen menys entre ells.
No és que en fos una ultrafan; no els vaig veure en concert (amb prou feines havia sortit mai d’Amposta, jo, l’any del Wonderwall), feia molt de temps que no els escoltava, però evidentment que aquest diumenge mentre fregia mollet per dinar, sola a la cuina de casa, em vaig posar Don’t look back in anger fort a l’altaveu. I va galopar vigorosa cap a mi, directa des de l’era de la preadolescència, l’onada d’espurnes que et desperta un acord concret connectat a un moment precís, aferrat a unes neurones antigues que et recorden la que vas ser, la que potser encara ets. I vaig omplir-me els pulmons de música vella amiga i aquell moment va ser alguna cosa pareguda a la felicitat, més que a la nostàlgia.
Bona notícia, doncs, si hi ha hagut cert onatge d’alegria entre la meva generació, fins i tot algun braç de carn de gallina, i si tornen a sonar guitarres i baixos i veus netes d'autotune, que premin alguna tecla que ens recordi de tant en tant, com resa la cançó, allò de surt al carrer, que tot està florit, treu-te aquesta mirada rància de la cara i don’t look back in anger, que es tradueix tot sol.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
