El desembre passat la RAE incloïa la paraula mamitis al diccionari amb la definició següent: f. coloq. Excesivo apego a la madre. En el seu moment em va cridar l’atenció perquè estava embarassada de vuit mesos i recordo que em va mig ofendre. De fet, exèrcits de mares es van llançar a l’atac en contra de la RAE per rancis, masclistes i ignorants de la criança.
A casa no fem servir l’expressió “tenir mamitis” sinó “estar emmarada”. Jo ho estic. Ja ho he deixat clar en altres textos com aquest.
L’altre dia llegia que una trucada de la mare equivalia a una abraçada. (Que el so de la seva veu tenia el mateix efecte calmant que una abraçada, més exactament.) És el que concloïa un estudi de 2010 fet a seixanta-una mares amb les seves filles d’entre set i dotze anys. Jo ja ho sospitava perquè ma mare i jo ens abracem poc però ens truquem cada dia. Ara que tinc una filla menudeta, ma mare m’avisava: aquest amor que sents ara només creix i creix i no s’acaba mai. I encara que es faci gran, la veuràs sempre com la teua xiqueta menuda.
La meua xiqueta no em sembla que estigui emmarada, em sembla normal: quan es desperta, em busca (de fet busca el meu pit); si no el té, plora. Quan ja ha dormit i ha menjat, aixeca la vista, em reconeix i somriu (això m’encanta). Sovint quan plora perquè té son, si l’agafo jo, calla. Passa el mateix si té desconsol o si s’espanta (aquest poder del silenci he de reconèixer que també m’encanta). Notar que amb mi es calma em fa tan feliç que no ho sé explicar. No em preocupa gens ni mica que algun dia estigui emmarada, de fet, no veig el moment que vingui caminant a mi amb els braços amunt i el moc penjant.
Fins ara sempre havia estat a l’altra banda: la que té mare i hi acudeix en busca de confort. Ara hi ha una nena que recorre (que recorrerà a mi) primer per menjar i adormir-se, per calmar-se, perquè jugui amb ella... més tard suposo que perquè l’ajudi amb els deures i amb els conflictes que puguin sortir, i encara més tard per demanar-me opinió i explicar-me les penes. O això espero: que faci com jo, que tinc trenta-vuit anys i ma mare encara és el meu espai segur. Allà on correria maldestra i moquejant amb els braços aixecats cada vegada que em pesés l’ànima.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
