So now we're here and now is fine
So far away from there
And there is time, time, time
To plant new seeds and watch them grow
So there'll be flowers in the window when we go
Flowers in the window. Travis, (2001)
Mons iaios han viatjat en carro; mons pares han vist el món comptat amb rals i sense neveres elèctriques; jo vaig estudiar a la universitat sense internet, cosa que a ma germana, de només vuit anys menys, li sembla impensable. “¿¿¿I com ho vas fer???” “Anàvem a buscar llibres a una biblioteca. De vegades, com a anècdota, cap a l’últim any de carrera, a la biblioteca també consultàvem un dels dos ordinadors que hi havia amb connexió a internet i miràvem si ens havia arribat cap e-mail, cosa que trobàvem ben exòtica."
És inqüestionable que l’únic que ha passat entre un invent i l’altre és temps. Sembla real, flota omnipresent, avança inexorable. Flueix en una única direcció, té un ordre, primer una cosa i després l'altra; té una durada, un període quantificable entre esdeveniments. Té un present privilegiat: només aquest ara és verdader. El temps és l’escenari universal a través del qual succeeixen totes les coses, perquè en puguem seqüenciar l'ordre i mesurar les durades. Sembla real, però potser el temps no és el que sembla: aquesta unitat suau sense parts no sempre passa igual de ràpid.
Em fa gràcia recordar que amb la meva companya de pupitre de l’institut sempre ens preguntàvem com podia ser que allà dins el temps anés tan lent i el cap de setmana tan ràpid.
Tot i que no devia passar tan ràpid com ara, que tinc una estona per escriure mentre ma filla passeja amb son pare; la gravetat deu ser lleugeríssima perquè ja han passat trenta minuts des del primer paràgraf i deuen estar a punt d’arribar. Detesto escriure amb pressa. És com cuinar, no et pot quedar mai bo un sofregit si el fas en un pensament.
Però ¿què és el temps? No hi ha cap línia divisòria que separi passat i futur, i que delimiti el moment present. La percepció del pas del temps prové de l'actualització de la nostra memòria en la direcció de l'augment de l'entropia. No es pot dessofregir la ceba.
I per tota aquesta cosa recurrent que em ronda més sovint del que m’agradaria (potser perquè fa ja anys que en una consulta mèdica vaig entendre que no sabré mai quan s’encendrà la traca que farà esclatar el masclet, ni tan sols si ho acabarà fent), de vegades m’obligo a ser molt conscient del que tinc, del que tinc ara, de palpar-ho, de mastegar-ho. Sembla real.
I ara que som aquí, i que ara és el lloc perfecte, l’únic que és verdader, tan a lluny d'adés, podríem, és tot el que vull, plantar llavoretes al balcó i limitar-nos a mirar-les créixer tot el que duri aquest ara. Així hi haurà flors a la finestra quan marxem.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
