Prova de fer això, li havien dit diverses persones: la metgessa de capçalera, sa germana, una amiga. Ella no en sentia la necessitat però, ves, potser tenien raó i “allò” al final representaria la fi dels seus problemes o, si més no, un alleugeriment.
Eren les nou del matí quan la Berta Bertomeu s’hi dirigia per primera vegada a la vida, amb cara d’haver-se passat la nit picant un mur de pedra amb un aixolet. No va saber com sentir-se quan, a aquella hora, es creuava gent que ja en sortia fresca, àgil i somrient. Potser sí que “allò” podia ajudar-la. Ella només havia deixat caure a la metgessa que últimament no tenia ganes ni energia per a res, i en lloc d'encomanar-la a les vitamines o al magnesi, al col·lagen o la cúrcuma, que ara està tant de moda, li va dir que “provés d’anar allà”.
Només plantar-s’hi, ja va tenir aquella sensació d’error, de fora de lloc, estava segura que els altres la devien veure com a una extraterrestre. Sense parlar el seu idiolecte, maldestra i asocial i, pel que es veia, amb un equipament sens dubte obsolet comparat amb els teixits i colors que duien els altres. Per no continuar sentint allò, va decidir endinsar-se en una altra sala on tot just començaven una sessió (¿o n’havia de dir classe?). Va imitar el que feien les altres, totes dones d’edats paregudes a la seva, i va estirar-se sobre un estor a terra, mirant el sostre amb la perplexitat de qui entra a un quiròfan sense saber què li faran. Era un quart de nou del matí però la sensació era d’atemporalitat. Una dona híper, hipermotivada va encendre un reproductor de música i va fer sonar un estil de cançons que ella no hauria escollit ni borratxa. Això la va portar a penedir-se encara més d’haver-se rendit finalment a seguir els consells de tantes i tantes persones al món. “Hauries de fer això.”
“Aixequeu-vos!”. I, tot d’una, la dona motivada va començar a fer crits en un idioma que totes semblaven entendre menys ella: “Uve! Touch! Step-touch! Toque, toque, vaaale! Lunge lateral!” La Berta, obligada per la dinàmica de grup, va començar a suar en algun moment del qual no n’havia sigut conscient i, si volia continuar imitant el ridícul col·lectiu, no es podia permetre ocupar part del cervell a pensar, així que va haver de concentrar-se a desxifrar aquell llenguatge encriptat, apte per a veteranes dels temples de la salut on representava que era ara, i enviar ordres a les extremitats.
Al cap de vint minuts de suar i de no pensar, coincidint amb el moment en què van començar a fer abdominals amb un disc de cinc quilos a les mans, va entrar-li el dubte de per què eren allà les altres. Ella, d’acord, ho feia perquè l’hi havia recomanat la metgessa, però en el fons, la Berta no era una il·lusa; la Berta sabia que l’hi havia indicat per fugir del sender que la duria de la distímia a la depressió, ara que s’havia agafat una excedència per cuidar la criatura i s’havien mudat a aquell poblet de costa on la família del seu marit tenien un apartament que no usaven i a ell l’havien ascendit. Ella era allà per lluitar contra com de rematadament sola, invisible i buida se sentia, ara que només ho era tot per al seu nadó i res més per a la resta del món, emmarcada en un paisatge de postal.
Però, ¿i les altres? ¿Per què hi anaven les altres? En el moment dels estiraments finals va mirar-les a la cara, una per una, a les cinc altres dones que integraven aquell grup d’autoflagel·lació. Va intentar imaginar-s’ho: ¿Per aprimar-se? ¿Per conèixer gent amb qui enganyar la parella? ¿Perquè tenien mala circulació? ¿Perquè ja estaven enganxades a les endorfines? ¿Per preparar-se per a l’envelliment? ¿Per reafirmar-se? ¿Per empoderar-se? ¿Per fer amigues? ¿Per la música?
“¿Tornaràs dimecres o què?”, va sentir que li deia la monitora per l’esquena mentre ja recorria amb els quàdriceps tremolosos el passadís que la duia a la monotonia de la seva vida i va dir sí, crec que sí que tornaré.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
