Fa uns dies a Tik Tok es va viralitzar un vídeo d’unes noies que preguntaven als seus xicots si pensaven gaire en l’imperi romà i es veu que ho feien sovint, dia sí dia també. Llavors tot de dones van començar a dir per Twitter quin era el seu pensament recurrent. No volia ser menys; aquí una porta oberta al meu “imperi romà”, pensaments que passen fugaços però sovint, alguns fins i tot cada dia:
El “t’estimo; et passarà” de Fleabag. Totes les coses que he dit al llarg del dia en què m’he relacionat amb més gent de l’habitual. Les pel·lis de Hugh Grant. Els diacrítics. Un gatet menudet perdut que vaig veure un dia des de dalt del cotxe pel meu carrer i vaig pensar després el recullo i quan vaig tornar al carrer estava aixafat a la calçada. La Dolly Wilde de Caitlin Moran. Les converses-barra-flirtejos que es van tenir on line amb coneguts durant el confinament i que es van acabar tan bon punt ens van deixar sortir de casa. El cicle hormonal, la síndrome premenstrual, la regla. El fil que va fer una noia a Twitter fa anys explicant que li havien entrat formigues a la vagina mentre seia a la gespa i se li havia fet una infecció. Margot Tenembaum. La dona que conec que no s’atreveix a denunciar l’home. Els nens que s’ofeguen als estius a les piscines. Lost in translation de Sofia Coppola. Embarassos, tant desitjats com no desitjats. Que si et prens nou grams de paracetamol de cop, et mors. Que cremaven vives les bruixes. Els mosquits que et poden transmetre el zika o la malària. Les dones a qui lapiden. Que al Japó els homes i les dones tenen vagons de metro separats. Les nenes a qui els pares venen a pederastes per un sac de farina. Una cançó que em cantava ma iaia Maria Cinta.
Que a John Lennon el va assassinar un fan. La menopausa. Les dones a qui van acusar d’haver matat els seus fills i s’han passat anys a la presó per després descobrir que tenien una malaltia congènita. Aquella noia que es va posar molt malalta per culpa d’un Tampax. Les que es suïciden perquè els han fet córrer un vídeo compromès a la feina. Els incels. Alguna frase de l’APM. Aquell ridícul que vaig fer fa quinze anys i no supero. Tornar sola a casa. Que alguna nit ho farà ma filla. La nothing box que tenen els homes. Els secrets que he explicat a gent amb qui ja no tinc relació. Les dones a qui ingressaven en psiquiàtrics per depressió o neurosi postpart i no tornaven a veure les seves criatures. Les infeccions d’orina. Rebre agressions sexuals i no ser-ne conscient fins anys més tard. Els nadons robats del franquisme. Ailan mort a la sorra. La gent amb qui vaig treballar durant quatre anys en una empresa i no he tornat a veure mai més. L’únic record que tinc de ma iaia Consuelo. El primer dia que vaig conduir el cotxe i anava tota sola. El supermercat de baix de casa, d’un pis on ja no visc. La colònia de préssec que gastava la meva amiga a l’adolescència. On deuen ser totes les coses que he perdut. Una professora de francès que es va morir. Mon iaio el que encara viu. Madeleine McCann. La protagonista de Dirty Dancing. El quiròfan on vaig donar a llum. La sensació d’anotar de triple a un partit de bàsquet. Els carrers on vaig aprendre a anar en bici. La casa on vaig créixer, la meva habitació de menuda. La primera vegada amb ma filla a sobre. El final de Little Miss Sunshine.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
