La felicitat eren aquells nervis. Aquella incertesa del primer estiu. No tenir res segur no donar res per descomptat. No ésser vistos. No poder-vos-ho creure. No poder ésser. La felicitat era no no no no no. I malgrat tot, transgredir. El rellotge de sorra no era altre que les tonalitats de l’arròs i aquella era la mesura de la vostra agonia. Mentre fos estiu. Mentre no el seguessin. Aquella intoxicació química. Aquell no poder dormir. La felicitat era allò, o això us pensàveu.
I ara teniu un gat de tres colors i li heu posat un nom, i una criatura que ensuma d’una en una les plantes del jardí. I es desplaça maldestra d’una a l’altra amb aquella gràcia dels nadons i diu mmm quan les ensuma. I la gata jeu tranquil·la i s’ho contempla fascinada com vosaltres. Ara la menta, ara les margarites violeta, que deuen tenir un altre nom, ara el llimoner, ara les flors del cirerer, que tot just surten. Mmm, fa ella i somriu i té vuit dents i s’entesta a voler recollir les pedretes del camí mentre el món gira aliè a tots els esglais del demà.
Ahir van començar a inundar els camps i el reflex dels cels sobre les aigües del Delta i aquesta flaire tel·lúrica d’ara sempre et recordaran aquell inici, la verdor incipient de l’arròs i l’eclosió hormonal a qualsevol edat: els peus semienterrats en el deliri d’una sorra feréstega. El sol aplomat sobre les vostres espatlles nues i roentes i les plantes avançant decidides cap a l’ocre de la defenestració del vostre afer com aquell qui diu al setembre.
D’això fa una vida curta. D’aleshores ençà tens la sensació de viure molt ràpid. Arriba una edat en què ja no planeges: fas. Ja no es camina de puntetes, i tot queda lluny i enrere. I només de tant en tant una analepsi et recorda que la felicitat era allò. Però mmm i això. I el lligallo que us ha dut fins aquí. I tot d’una te n’adones: la felicitat no és més que no voler ser en cap altre lloc en cap altre moment en cap altra companyia.
