Em faig una última foto davant l’espill de davant del llit a dos quarts de quatre del matí, asseguda, encara amb el vestit posat, la corona de flors, les pestanyes postisses, el portalligacames. Em miro i em veig bonica com no m’havia vist mai i em retrato, just l’instant abans de treure-me’l per sempre, conscient que no em tornaré a veure mai més d’aquesta manera. Em retrato amb la intenció de capturar el moment amb una imatge, com si fos possible una cosa així. Com si no fos com intentar retenir un glop d’aigua dins del puny. I així és com ha de ser, quin sentit tindria ser la núvia durant una setmana sencera. Justament aquesta és la gràcia, que et sembli fugaç, que se’t faci curt.
Avui plegava el vestit i el tancava en un taüt en forma de caixa de cartró de color negre, deixava la corona de flor seca reposant-li a sobre, el portalligacames, el mocador prestat brodat de ma mare, i un dels ramets a conjunt de la corona que van decorar els banquets i que m’he guardat com a record. I la sensació era de comiat i d’agraïment. I, per què no dir-ho, de sorpresa. ¿Per què em feia pena? Ja havia fet la seva labor, li havia d’estar agraïda. Sí, d’acord. Però ¿per què em feia pena, un vestit? Un vestit de núvia! Quina burrada, no ho hauria dit mai. Jo, que he repetit mil vegades als nostàlgics que "només és un objecte". Però avui era diferent: enterrava un símbol al voltant del qual ha girat un ritual que ha durat mesos i expectatives i que és una mica ximple, i tot i així es continua fent, em pregunto per què, inclosa jo. El tancava en una caixa per no treure’l mai més, o, amb sort, fins el dia que ma filla em demani que l’hi ensenyi d’aquí a molts anys.
Qui sap si llavors, en obrir-lo, recordaré aquell instant asseguda al llit retratant-me a l’espill, just abans d’anar al lavabo a treure’m el maquillatge a poc a poc, acomiadant-me amb certa reticència d’un dia que em pensava que no existiria mai, que mai hauria dit que m’escauria, però es veu que sí. ¿Per què celebra casaments, la gent?, potser em preguntarà ma filla. I abans d’aquell dia no ho sabia però després ho he entès: per ratificar-te en públic, per crear records bonics amb la gent que estimes, perquè la vida a vegades és estranya per no dir trista i sobretot la vida és breu i, justament, aquesta és la gràcia: que et sembli fugaç, que se’t faci curta.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
