Ara que han passat festes i menjades en què segurament t’has entaulat fins llargues hores de la tarda amb tot de gent que t’és família, molts dels quals no veus gaire sovint, però aquests dies són sagrats i en el fons t’alegra, reunir-vos, tocats per la vareta de l’atzar d’estar emparentats per un motiu o per un altre, perquè algú fa centenars d’anys es va casar amb el segon pretendent i no amb aquell primer i ara uns quants teniu el nas una mica gros.
Hi sou tots, menys la iaia. Des que tens memòria, sempre heu estat els mateixos. Només hi has vist faltar la iaia. Ta mare i tes ties sí que recorden altra gent en aquella mateixa taula, familiars que tu ja no vas conèixer.
Posa que ja tens més de trenta anys. Fins i tot més de quaranta. I us ajunteu tots: pares, tiets, cosins. Són les mares (la teva, les de tons cosins) qui, almenys que en puguis donar constància, des que vas néixer, s’han encarregat de tot el desplegament: anar al mercat quan encara no s’han disparat els preus, fer el caldo dies abans i congelar-lo, encarregar els canelons, anar al supermercat, passar comptes, decorar la casa, fins i tot han recordat que us agrada fer un gintònic després d’un àpat com aquest. I etcètera, etcètera, etcètera. La llista és llarga.
Elles són les que van menys arreglades al dinar. Alguna, ja asseguda, no s’ha adonat que no s’ha tret el davantal. Ronden els setanta anys. Tu has arribat acabat de dutxar i encoloniat. Posa que tu i els altres “joves” us aixequeu a treure plats entre recepta i recepta perquè no es digui. Els joves-joves potser seuen al sofà amb els ulls enganxats mòbil.
I no diràs res però com cada any des de fa uns quants penses que això s’acabarà. Que el dia que falti ta mare o una de tes ties tot això s’acabarà. No penses en el dinar. Penses en la companyia, l’ambient, la tradició; el Nadal tal com el recordes. Que les petites famílies que formeu dins d’aquesta gran família en què encara et sents un xiquet, aniran prenent formes independents i potser us ajuntareu primer una vegada a l’any, tots els cosins, i després cada dos, i després allà-callà.
I et preguntaràs, d’aquí a un anys, si no és hora d’anar tu mateix al mercat a finals d’octubre i congelar llagostins, i dir-li a ton germà que vingui a dinar amb la parella i desitjar que tinguin fills algun dia ells també i tornar a començar d’aquest manera una roda que als menuts els semblarà que sempre ha rodat així.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
