L’altre dia en una entrevista em van preguntar si jo era “totes aquestes coses” i un seguit d’oficis que he anat fent al llarg dels anys. “No, diria que no soc res de tot això, però podria ser qualsevol d’aquestes coses”, tot i que res de tot allò em definia.
De menuts solen preguntar-nos (de fet és una constant, un despropòsit de vegades) què volem ser quan siguem grans; el preguntador repregunta picant alt: futbolista o astronauta als nens, actriu de Hollywood o ballarina a les nenes. (Mai pregunten si funcionària de Correus o encarregada de drogueria.)
Al cap d’un temps ja saps que no seràs astronauta, futbolista ni ballarina. I arribes a una edat que creus adulta i et convences que estudiaràs tal cosa i et convertiràs en Allò. I després creixes una mica més i et llances al mar que és el món laboral i et transformes, mutes, et metamorfoses fins que no saps què ets.
¿Com vols que et presentem? ¿A què et dediques? Què fas. Què ets. Sempre he tingut cert problema per respondre aquestes varietats de la mateixa qüestió. Em pregunto com ho fan els altres. En quin punt passes a considerar-te tal cosa o tal altra, en quin moment t’atorgues un títol. O potser te l’atorga el que estampa la signatura del rei al diploma de la uni. O el senyor que et renova el contracte indefinit on constes dintre de determinada categoria laboral. ¿Un és arquitecte encara que tingui la carrera acabada però no n’hagi exercit mai? Si tens carnet de cotxe però no has conduït mai, diria que no se’t pot considerar conductor. ¿Et defineix l’ofici, l’afició, l’habilitat, els estudis? Si treballes ara de cambrera i el mes que ve de dependenta, ¿què ets?
A vegades també em demanen “una petita bio”. Crec que preferiria que em fessin resoldre el típic problema de si un tren surt a tants quilòmetres per hora d’El Ferrol, etcètera. Una-petita-bio. Ja hi som. Què soc, a què em dedico, el meu currículum, quin currículum perquè en tinc sis de diferents. I llavors he de sobreentendre que només interessa de mi la meva part laboral, o també s’espera que digui a què dedico el temps lliure, o si soc amant de les papallones, addicta a les gominoles, al·lèrgica a les ortigues. Fan de John Boy.
M’ho demanen sovint: ¿Posem traductora, escriptora, professora d’escriptura, redactora de contingut per a empreses, community manager, copywriter, col·laboradora a mitjans digitals? Sempre em fa molta vergonya. Res d’això per si sol em dona de menjar, he de fer totes aquestes coses per aconseguir un sou sencer. No soc res de tot això, només tinc un nom al qual responc, i una filla a qui sí que em dedico a jornada completa, i passo temps pensant encara en què vull ser quan sigui gran. I no té res a veure amb la feina.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
