M’acabo d’adonar que els meus últims dos textos publicats en aquesta casa comencen igual: “Recordo quan era menuda”. Quina vergonya me’n dono. Em pregunto per què. Tampoc soc tan gran com per viure de nostàlgia. O potser sigui l’estiu, que em connecta indefectiblement amb la infància, amb la preadolescència i tot el sopor d’aquells dies en què era feliç i no ho sabia. En què tot el temps era meu i no ho sabia i no sabia què fer-ne, de tot aquell temps. Si ara en pogués recuperar una part, del temps “perdut” avorrint-me i esperant que fossin les cinc, que fossin les set, que fos dissabte, que tingués setze anys... i ajuntar-me’l per fer unes vacances, posem per cas, que contenta que estaria!
No sé si és una cosa meva, o una tendència general, mirar cap al passat més que projectar cap al futur, per identificar moments feliços. I si ens parem a pensar: que absurd! Perquè el passat és el que és, no se’n pot canviar ni una coma, per més que tinguem records que ens semblin perfectes. En canvi, el futur pot ser tantes coses! No saber què passarà demà, què passarà avui, d’aquí a una estona. I el més important: poder fer alguna cosa (treballar, estudiar, moure fils) per intentar que així sigui. Per arribar a un fi.
Tot i que costa ser optimista o, si voleu, flipar-se, pensant en què ens depara el futur, tenint en compte que fa vint anys que se’ns avisa que el desastre climàtic ens destruirà (i no s’ha fet res! No s’està fent res! És més, diu que si ara tornaran a fer servir el carbó perquè a falta de gas...), perquè esclar, hi ha una guerra enmig d’Europa que ningú sembla voler aturar, tot just sortint d’una situació pandèmica que tots els experts adverteixen que es tornarà a repetir, i que cada dia som més pobres perquè treballem per menys diners, etcètera.
I malgrat tot, vull pensar, m’obligo a pensar, que hi haurà un hortet i una basseta, un tros de porxo en un carrer poc freqüentat on obrir-mos una cervesa fresca al tard, agafar-mos d’un ditet com fem de vegades i deixar passar tant de temps com mos regale esta vida estranya i fabulosa.
I que algú d’aquí a molts anys mos recorde d’esta manera, mentre jugava al jardí.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
