El primer hotel on vas anar era un Novotel. T’hi van dur tons pares. A Andorra. Vas al·lucinar en el sentit més estricte de la paraula perquè a) no havíeu dormit mai abans fora de casa tots junts, i b) hi havia un minibar amb xocolatines individuals a disposar i una cosa que us podeu imaginar que al poble no existia als anys 90: un 6-pack mini d’assortit de Kellogg’s. En tens molt bon record. Un record espectacular. No hi voldries tornar, que no se’t malinterpreti, però a vegades enyores aquella manca de responsabilitats que ofereix la infància. I s’ha d’anar molt amb compte, si hi ha criatures pel mig, de no transmetre’ls, d’una manera o d’una altra, ja sigui a través de males cares, de males respostes, d’un estat latent d’estrès que et fa ser pràcticament una persona elèctrica, que vius al mateix llindar que separa la sensatesa de perdre la xaveta.
¿Com creus que et recordarà ta filla, com a mare, quan sigui més gran? Et va preguntar algú no fa gaire. I abans que poguessis contestar, va respondre’s ell: Jo procuro que no em recordi com una persona ansiosa, amb tot això dels límits i de voler-ho fer tot bé, ja saps, res de pantalles, res de sucre, res de sal, res de negacions... I tu vas contestar: Cansada. A mi crec que em recordarà com una mare cansada. A vegades tan cansada que sembla que no sigui feliç, si és que aquests dos atributs poden anar mai de la mà; suposo que si ets Kilian Jornet, sí.
Tot sovint llegeixes en publicacions que t’apareixen no saps d’on que dormir bé i suficient és fonamental per tenir una bona salut (fins i tot t’indiquen en quines postures hauries de dormir i en quines no i penses que tant de bo fos una qüestió de postures) i allunyar l’estrès de les nostres vides. Al mateix nivell que estar ben hidratat o no menjar processats. Et pares a pensar una estona i t’adones que només has tingut cert èxit en això dels processats, i no saps si deus ser l’única que té paranoies que ballen entre l’ansietat i la taquicàrdia: a vegades no saps distingir si és manca de son o disgust.
És ben bé que l’estrès i la fatiga et fan ser una persona horrible i et tornen idiota sense que pràcticament te n’adonis. Hi ha vespres que a l’hora de sopar, si et poguessis observar per un foradet, et veuries molt seriosa preguntant, ja una mica al límit dels nervis, a un bebè si vol més tatate o no vol més tatate. I a vegades enfadant-te amb el teu company perquè no t’ha sentit bé. I a vegades tenint tanta feina a fer en tan poca estona que no saps per on començar i els minuts que perds plantejant-ho et dolen tant que ploraries. ¿D'on se suposa que treu l’altra gent el temps per treballar, anar al gimnàs, cuinar, llegir i escriure, tenir converses amb altres adults, per l’oci i per passar-lo content amb els seus fills? Et preguntes si aquesta sensació de fracàs perpetu té la mà agafada a algú més, que segur que sí. Si et jutja algú més a part de tu mateixa, que segur que sí.
I llavors una veueta menuda i adorable diu mama, muà, que acaba d’aprendre a dir, i et rescata d’un forat on t’havies fotut i t’encén una sinapsi que et recorda quan flipaves amb una nevereta d’hotel. I agafes i somrius, i a veure aquesta nit què.
