Una cuina quadrada de manises grogues, amb alguna flor d’abelliment de color verd. Una finestra que anava de punta a punta d’una de les parets i que donava al carrer que donava al meu col·legi que ara és un hospital de salut mental. Una taula rodona menuda però suficient al mig; a l’esquerra, la cuina de gas que recordo que reposava sobre un marbre blanc. Els armaris beix i taronja. Un rellotge a la paret del costat de la nevera on sempre hi havia Trinaranjus. Ma iaia feinejant amb davantal, deixant coure’s els sofregits a foc molt lent. Si ara hi entrés, segurament m’adonaria que estic molt equivocada, però tant és. Així ho recordo i això és el que roman.
A vegades em venen al cap espais que ja no existeixen, que han format part de la meua vida, que he transitat en algun moment i que per alguna raó se m’han gravat a foc a la memòria. L’aula de la llar d’infants on detestava anar, pujant unes escales molt altes, unes taules, cadascuna d’un color mat, que juntes formaven una rodona al mig. Tot de nens-ramat amb una bata igual que cridaven desorientats, bambant a la seva bola, reclamant atenció, el moc penjant, una monja o dues fent el que podien. El primer busca’t la vida, suposo.
Em venen al cap el quarto sense encant del pis de mons pares on jugava a nines i m’amagava baix del llit. Ma mare planxant a vegades allà dreta. Vànova granat. El racó del telèfon amb disc que vaig aprendre a fer girar fent molta força amb uns ditets d’infant de casa els iaios materns, la sala d’estar folrada de fris marró i estuc blanc, el rebost dins un armari dins una cuina on el sostre feia baixada i que ma mare encara recorda quan era corral i que ara és un lavabo.
El magatzem dels veïns de la urbanització que sempre tenien gatets blancs acabats de nàixer a la primavera. Les aules de l’acadèmia familiar on estudiava anglès després de l’institut, les escales estretes que pujaven al lavabo. I parlant de lavabos, el del Frankfurt Querol, que ja tampoc existeix, amb aquell sostre que arribava només fins a les celles. El pis on vivien uns amics de mons pares que fa vint anys que estan separats i el quarto on jo jugava amb sa filla quan hi anàvem a sopar i amb qui ara em saludo holaiadeu.
Aquest cap de setmana la meua, de filla, compartia espai de jocs a casa nostra per primera vegada amb altres xiquets. Ella era la més menuda, sé que la tarda de dissabte no la recordarà, però els altres xiquets, ja més grandets, i jo, sí. En un moment de la tarda vaig pensar mira, semblava fàcil o impossible, segons com es miri, això de construir un lloc segur, còmode, on ma filla pugui jugar amb els fills de les meues amigues. I oferir-li espais i escenes per anar generant records que conformaran la seua infància i se li aniran apareixent, d’aquí a molts anys, sense saber gaire bé d’on surten. Que semblava fàcil, però també impossible.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
