Tots hem passat vergonya veient ballar la tieta i el padrí desfermats en un casament o una festa major; fins i tot hem imitat alguna vegada en la intimitat la ridiculesa dels seus gestos amb els braços, els moviment absurd de cames mentre sona aquella cançó neolítica que ens fa riure més que altra cosa.
Doncs bé, aquest estiu he anat a un casament. Quan va arribar l’hora del ball i la barra lliure, els nuvis havien pensat en tothom: primer sonaria música dels anys setanta i vuitanta, després dels dos mil dos mil deu, i després ja el clàssic petardeo, ràdio fórmula, el que sona ara, digueu-ne com vulgueu. Va ser llavors quan me’n vaig adonar: per la pista anaven desfilant, per torns, diferents generacions (amb els seus respectius estils). Quan canviava la música, els uns deixaven lloc a la següent generació. No va ser al començament que me’n vaig adonar, vull dir quan sonava el chacachá del tren, no. Més aviat va ser quan, amb els primers acords de Two door cinema club, es van enretirar en sec la colla La la lá i ens vam llençar com bojos a la pista els que rondem els quaranta. Vaig sentir que algú deia “no entenc res però és un ritme de quatre per quatre”, resistint-se a abandonar la pista.
I, esclar, la revelació no és que ara ballen els uns i ara els altres i en acabat uns altres de més joves. No. El que em va fer petar de riure va ser veure com em mirava ballar mon nebot de quinze anys, amb la mateixa mirada carregada de vergonya aliena i de fotesa amb què feia uns minuts jo estava mirant els altres. A mi, que sempre m’he cregut tan jove i tan moderna i tan a l’última en temes musicals, tot i que, a qui vull enganyar: fa vint anys que no m’enamora cap cançó nova, en deu fer deu que no trepitjo una discoteca, no tinc ni idea de què sona ara perquè quan sento segons què per la ràdio canvio ràpidament. És com si hagués deixat d’entendre, o si més no de gaudir, la música creada després de fer els vint-i-cinc anys. Ja ho deia no sé quin estudi: cap música ens marcarà tant com la que escoltàvem quan érem joves. Segurament d’aquí a vint-i-cinc anys veurem senyors de quaranta ballant C. Tangana o Mushkaa entusiasmats i nostàlgics i nosaltres no entendrem res i els seus fills els trobaran ridículs.
I per més que ara escoltis una cançó nova mentre deses l’escuranda, una cançó que et soni bé, i te n’agradi el ritme, la melodia no et recordarà res, no l’hauràs compartit amb amics, no tindrà històries al darrere, no t’haurà acompanyat en moments feliços o crucials de la teva vida. Però ja és això, la música: que no és només música.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
