Fa uns dies que ho notes: un pes al pit, un neguit, una mena de pressa, com si estigués xiulant, constantment i decidida, el vapor de l’olla exprés fent de base de la banda sonora de la teva vida. No és que passi res, no tens res al foc, ni tan sols és la xiqueta a punt de prendre mal amb un endoll o el canto d’una taula aquesta vegada. No; se’n diu pressió i emana dels teus pensaments. Tu te la generes o, si vols, el model de societat capitalista en què impera una tònica, una ordre: sigues productiva.
I, ves, resulta que és agost, que ets autònoma, que tothom ha marxat de vacances i més de la meitat s’han oblidat de pagar als proveïdors abans de marxar, com cada any, d’altra banda. Que t’atures mig per obligació però sents que hauries d’estar sent productiva. PRO-DUC-TI-VA. Obrir l’ordinador i fer no saps ben bé què; el que sigui. Produeix, crea, fes. Escriu, ni que sigui. Però la xiqueta et reclama, el marit et parla ociós, la família es planta de visita i una onada de calor t’abraça amb força des de la finestra. I de fons, sempre aquest xiulet, aquesta remor d’olla exprés que et recorda que si no produeixes tot saltarà pels aires.
Fins que un matí et lleves, potser has tingut un somni revelador, saps que no aniràs de vacances perquè tens altres prioritats, altres necessitats, altres obligacions, però decideixes que no t’exigiràs produir durant aquest mes en què tot hauria d’estar tancat, fins i tot l’ordinador, fins i tot els pensaments. Et mentalitzes que l’any que ve ja t’ho planificaràs millor i ofegaràs aquesta pressió molt abans que arribi agost. Que al juliol de l’any vinent ja aniràs dient a tothom prompte començo vacances perquè aquest any, igual que tots els anteriors, se t’ha assegut al pit un cul com paner i s’ha tirat un pet.
Potser no passa res si t’atures una estona, si assumeixes que durant un mes no facturaràs i no ingressaràs i no cal que t'agafi un atac d’ansietat, que per alguna cosa has treballat tant els altres mesos. Que confiïs en aquell Excel que fas mes a mes, per l’amor de déu!, i en dos dies vindrà setembre carregat com ve sempre d’aires de cosa nova i ara tanca la pantalla, ves i trau l’olla del foc i gaudeix de no fer res, que mai ningú a punt de morir ha degut dir en aquesta vida no he treballat prou.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
