L’altre dia, en acabat d’un club de lectura, una de les assistents, era jove i cirurgiana, se’m va acostar i em va renyar: “No m’ha agradat que diguessis que no saps escriure novel·les. Sí que en saps. Ho has fet dues vegades”. De seguida ho vaig identificar i així li vaig dir: Oh, merda, la síndrome de la impostora, sempre planant-me sobre el cap. Va riure. Ja n’hi ha prou, de fer-nos de menys, em va dir.
Això ho explico perquè des de fa uns dies que ho vaig llegir per les xarxes, que no m’ho trec del cap. No-m’ho-trec-del-cap. Es veu que hi ha una síndrome que, a parer meu, vindria a ser el contrari del que em passa a mi i a tantes. Potser té un nom més científic que desconec, però popularment es coneix com la síndrome del puto amo.
Ho vaig fer, això de llegir-me l’article sencer que ho explicava, però en realitat no calia, perquè només llegir el títol ja vaig reconèixer de què estàvem parlant. N’havia sofert tota la vida, de víctimes del putoamisme, passa que no hi posava cap nom. (Si aneu perduts, situeu-vos: Donald Trump vindria a ser-ne el paradigma.) Però el món n’és ple: el que anava a la meva classe i interrompia sempre que parlaven, sota qualsevol circumstància, la resta de companys (homes i dones, era igual) perquè estava convençut que ell tenia alguna cosa més interessant (més certa, més important, més documentada i, sobretot, més graciosa i més urgent) a aportar.
El que t’alliçona sobre el teu camp d’especialitat. El que et pregunta i abans que puguis contestar-li ja es contesta ell. El que en una conferència (taula rodona, classe, presentació, ja m’enteneu) “més que una pregunta té una reflexió”. El que es presenta a tots els concursos literaris i no entén com pot guanyar aquella mediocre i ell no; el que exposa un argument i quan li rebats, resulta que allò mateix és el que volia dir ell i no ho havies entès bé. El que està convençut que és guapo i et tira la canya i si el refuses, ets una estreta i una rància.
Ara em direu: #nototselshomes tenen la síndrome del puto amo ni totes les dones la de la impostora. No, per sort no, filletes meues, per sort, no. Ara bé, m’agrada, quan en tinc l’oportunitat, per exemple, si presento el llibre a algú, preguntar-li si té la síndrome de l’impostor/a. Una vegada, en aquest mateix context, vaig preguntar a un escriptor (que per haver escrit el seu llibre s’havia hagut de passar força temps aïllat) la clàssica pregunta que m’haurien fet a mi o tu, amiga que tens fills, en aquesta situació: ¿com t’ho has fet per conciliar? I més endavant en la conversa, si tenia la síndrome de l’impostor. Em va mirar com si la descol·locada fos jo, i no ell. Imagino (no ho sé segur, només imagino) que va pensar ¿com he de sentir-me impostor si treballo de manera tan implicada, si m’hi poso tan a fons que me’n vaig un any de casa per fer bé la meva feina? I tan ample. També ho pregunto a les dones. L’última a qui li vaig preguntar (una dona bastant més jove que jo que acabava de publicar novel·la) també em va contestar amb un no rotund: gens impostora. I això em va alegrar. Potser, igual que els cànons made in Kate Moss i companyia de la languidesa i l’esprimatxament extrem de les que vam créixer als noranta, aquest complex d’inferioritat està quedant enrere amb les noves generacions. Tant de bo.
Ara bé, em pregunto també si sota totes aquestes carretades de seguretat aclaparadora de les altres cares de la moneda, hi ha un aiguamoll d’inseguretat per eixugar.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
