Són les dotze i quaranta-tres de la nit que ta filla fa tres setmanes. La tens dormint al costat en una mena de bressol que va enganxat al llit vostre mentre mires de teclejar suaument perquè no es desperti. Si ho fa, deixaràs d’escriure i ja no creus que aquest text s’arribi a poder acabar mai.
En aquestes tres setmanes has sabut com són els dolors de part, t’han obert la panxa, te l’han cosit, has après a alletar, se t’han clivellat dues vegades els mugrons, has sabut què són les bragues d’un sol ús i les compreses tocològiques de cotó; has sagnat cada dia, no t’has mirat més de tres segons al mirall, que recordis; t’has vestit tots els dies amb malles de premamà que diries que et donen un aire de politoxicòmana, i no t’ha importat; t’ha canviat el cos i no t’ha importat; no t’has posat colònia, menges quan pots, tens moltíssima set, moltíssima son, i tens tants dolorets nous escampats pel cos que pràcticament no et no notes la contractura de l’espatlla.
I tot i així tornaries enrere en el temps. Ho tornaries a passar per tornar-la a conèixer, per tornar a sentir el miracle de mirar-la per primera vegada, per reviure tots aquests primers dies de criatura minúscula teua que passen fugaços. Aquest temps que abans era teu i ara és tot seu. I que ja no vols ni el voldràs mai més només per a tu.
Abans tenies el temps; ara la tens a ella i el món és tan millor així.
