De menuda era d’aquelles xiquetes panxudes que tenen el melic sortit. Quan em vaig estirar, cap als deu o onze anys, se’m van amagar la panxa i el melic. No n’he tornat a tenir mai més, de panxa, he fet aquesta sort. Tot i que sempre he procurat no tenir-ne, a partir d’aquesta edat, quan comences a tenir consciència del propi cos i, sobretot, a comparar-lo amb referents de toxicitat qüestionable. No queda bé, ben prompte se n’adona una, dins dels cànons normatius de bellesa que ens ha tocat viure, tenir panxa. Si algun dia em noto inflada, l’amago; gairebé ni me n’adono que ho faig, és un mena d’acte reflex. Abans dels dies de la regla en tinc una mica, i no em sento bé, no m’agrada el perfil que faig. Aquests tres dits de panxa que es desvien cap enfora em molesten. Sort que llavors començo a sagnar i tot torna a lloc.
Però aquest setembre és diferent. Aquest setembre tinc panxa. Cada dia una miqueta més, una miqueta més i com més creix més il·lusió em fa. Una panxa dura, tibant i rodona. Surto al carrer i la gent me la mira. I jo la llueixo orgullosa. És una sensació nova. No ho havia sentit mai, això. Orgull de panxa. Voler que me la mirin, que em diguin "puc tocar-la?". O que em preguntin quants quilos m’he engreixat (pregunta en altres condicions impensable). Però ara el paradigma és un altre. Ara tenir panxa em fa sentir còmoda, guapa. És com si haguessin canviat les normes de la física i ja no caminéssim endavant, o les pilotes no rebotessin contra les parets. Sé que aquestes sensacions gairebé màgiques duraran poc. Que quan se m’hagi desinflat, tot se’m tornarà a jutjar amb l’antiga vara de mesurar els aspectes i els físics, les formes i les flaccideses de les dones.
I la gent ja no me la mirarà amb la mateixa bonhomia que me la mira ara, en aquest parèntesi de la norma. I potser serà veritat, que la panxa, quan m’hagi fet la seva funció (miraculosa, ingent, meravellosa) ja mai tornarà a ser la panxa que vaig tenir abans (llisa, plana, dura, prima) sinó que serà molt millor: avui penso que sempre més me la miraré com me la miro aquestes setmanes en què ens hem fet tan amigues, que treballa i fa el que pot per guardar-me i fer-me créixer durant dos-cents vuitanta dies tot aquest amor.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
