Se’m fa difícil escriure aquest text. És l’últim abans de Nadal, aquells dies plens d’amor, joia i harmonia familiars, us deu sonar. És fotut morir-se abans de Nadal. (Com si morir-se per Sant Joan, per Tots Sants o mai resultés un bon moment.) A diferència d'Itziar Castro, que quan es va llevar aquell matí, res feia indicar-li que seria l’últim, amb totes les coses que tenia per fer, el nostre amic ho sabia. Ell no era famós, però sí que era molt estimat. I ho sabia potser millor que la resta, que no ens n’anem fent a la idea fins passats uns dies, que això de dir-se adeu (els valents que van anar a dir-l’hi en vida i els covards com jo, que no vaig dir-li res) anava de veritat, i que ja intuïm que mai més podrem tornar a sentir aquella cançó que sonava al tanatori sense plorar.
Avui he vist per la tele que la mare de la Itziar anava al seu comiat vestida de roig, no de negre, de roig, i deia amb la mirada perduda que “no sé por qué se ha ido”. I he pensat que deu ser això sempre, aquest no entendre que hi hagi d’haver un final, un final tan prematur, un final sense final, amb tots els deures per fer. Com quan de vegades veient alguna pel·lícula dius: ¿ i ja està? ¿S’acaba així? ¿I això és tot?
Després hi penses: això no és tot, ningú es mor i ja està. Els que marxen han estat aquí, amb nosaltres, i ens deixen un bocinet d’ells mateixos, un pegat, perquè ens el posem on ens faci més mal o més falta. Ens ensenyen a valorar els que encara hi són, i ens recorden que nosaltres encara gaudim del preuat regal d’un segon darrere l’altre, mentre duri. Que de moment estem vius i nosaltres avui sí que podrem fer un petó als nostres fills, als nostres companys, als germans, als amics. Ara tenim, tots els que l’estimàvem, el deure de saber viure més conscientment, de ser més savis.
“Ara que et tinc aquí, deixa’m que pari el temps”, sonava a l’inici de la cerimònia de l’Albert, abans que la seva dona comencés el discurs. “No oblidis el camí, si et porten lluny els vents. Un dia vam ser aquí. I no ens va faltar res.”
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
