L’olor que fa l’estiu quan vol arribar sempre porta un trosset d’infància enganxat a la flaire de les espores. Ara que han nascut les primeres flors roges de baladre al jardí i hi ha dos albercoquets engendrant-se en un albercoquer nan per un accident que va tenir quan encara era embrió, ara que tot és pompós a fora, les roses semblen hortènsies, l’espígol ufanós forma catifes violetes i el xiprer desprèn aquella olor resinosa, penso en quan corríem ma cosina i jo seminues i exultants pel jardí dels nostres iaios. Sembla una altra vida però la recordo.
Abans de convertir-me en germana gran vaig ser uns quants anys la menuda perquè hi havia ma cosina. I aquella sensació d’anar a remolc ja no l’he tornada a sentir mai més. Com tenir algú que t’estira la corda. Un referent et fa conèixer-te a tu mateix, per contrast, i als teus límits. Jo, per exemple, vaig saber que no tenia gracieta per ballar perquè ella en tenia molta, i que no m’agradava dormir en comparar com li agradava a ella, que es descerebrava tan bon punt tocava el coixí a l’hora de la migdiada, mentre jo em passava estirada mirant el sostre al costat seu les dues hores fixades a ull per la nostra iaia Maria Cinta com a prudents per poder tornar-nos a banyar.
Aquells tres anys i un mes que ens separaven (i que ens separen, tot i que ara d’una manera bastant menys evident) a vegades ens feien la punyeta. A ella li agradava mirar la tele i jo volia jugar jugar jugar. M’espiava fer caca, m’ignorava quan estava mirant la sèrie i a vegades em vacil·lava, però també s’esforçava que jo intentés quadrar quatre passes de ball i fer no sé quins exercicis de gimnàstica rítmica amb una pilota. Per a una nena més gran, la cosina menuda suposo que deu ser l’únic element humà que hi ha per divertir-se en unes setmanes de sopor amb els iaios. Com una taronja fora de temporada: se li ha de treure tot el suc possible. Segurament ella deuria preferir que hi fossin les amigues de la seva edat però el més paregut a la rodona devia ser jo per intentar treure tot el partit a les vacances. Ella feia de líder: ara anem aquí, ara farem això, intenta fer com jo, seguix-me, imita’m. I jo, hiperestimulada, avançava tres cursos en un estiu.
Més tard, quan ella es va començar a fer pollita i jo encara no, em semblava la persona més avorrida del planeta: no volia fer res, no li interessaven les meves idees de jocs, ni les meves converses. Va ser el primer cop que vaig tastar la solitud que deu sentir l’últim nen del grup a fer-se gran.
Però recordo que aquells estius d’infància rèiem molt, sobretot a mesura que anàvem formant sintaxis neuronals per saber de què riure i anàvem sofisticant l’acidesa. I xerràvem, ara no recordo de què, però mai hem estat gaire estona callades, ma cosina i jo, sempre que hem coincidit. Els bons records i els traumes tenen aquesta mateixa cosa, que uneixen com el cautxú.
Segurament vam soltar espores en aquella època borrosa i ara fem xicotetes primaveres quan ens reunim, molt més vestides i menys exultants, i per més ímpetu que tinguin els respectius entrebancs, sempre ens queda alguna cosa d’aquella petita infància.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
