La meua generació, les nascudes als huitanta i principis dels noranta, vam eixir al carrer durant la quarta onada feminista per a clamar contra els abusos del patriarcat que havíem vist a casa i que no volíem patir en carn pròpia. En aquests anys hem confrontat molts cavalls de batalla: el consentiment en les relacions sexuals, l’anhel d’emancipació plena, els sostres de vidre i els terres enganxifosos... I la corresponsabilitat en les tasques reproductives.
Gran part de la força dels 8M a la bancada millennial es nodria de l’exigència de comptar amb parelles masculines (en el cas de les hetero) a l’altura de les nostres competències en el desenvolupament de la vida diària. En teoria, i a diferència de les nostres mares, nosaltres ja no combregaríem amb homes inútils i disfuncionals que més que una novia o esposa el que necessiten és una mama.
Potser no vam saber vore que ací hi havia dos factors que ens jugaven a la contra. El primer és que aquest canvi estructural tan ambiciós que concernia els homes joves no es produiria de la nit al dia. Milions de senyors que havien viscut durant anys sota el paraigua d’una gestora, alimentadora i netejadora no podien protagonitzar un gir tan profund en qüestió de mesos. Per tant, i de manera inevitable, les millennials estàvem i estem condemnades a perpetuar certa derrota –menys pronunciada que la que van viure les nostres mares, segurament, però derrota al cap i a la fi– en el terreny sentimental i d’organització familiar.
El segon factor és l’enorme pressió que seguim rebent per totes bandes per a formar part de la vida normativa amb parella i fills. El model social hegemònic segueix sent el mateix que el d’un segle enrere i resulta molt i molt comprensible que tantes dones preferisquen un mal matrimoni a una bona solteria. Si a això li sumem la fantasia de l’amor romàntic que ens han inoculat des de xicotetes com a horitzó d’inigualable felicitat, la balança es decanta perillosament cap a relacions de supervivència social que amb prou faenes poden revertir cap desequilibri associat al gènere.
Llavors, ¿què ens queda? En molts casos, l’autoengany. És molt freqüent que les generacions més joves de dones destaquen en públic que sí, que el seu nóvio sí que val la pena i que és una sort haver trobat el Ken Adult Funcional i quina felicitat més gran perquè el meu company és molt versat. Segons observen els meus ulls i segons em confirmen les estadístiques, això és, d’extrem a extrem, una mentida més gran que la selva amazònica. I conste que no vinc a fagocitar les pel·lícules que ens muntem per a protegir-nos de l’agressivitat del món que ens envolta. Però sí que voldria fer una crida a rebaixar la fantasia i a incrementar el realisme amb què ens projectem a l’exterior.
Les que sosteniu una aura de masculinitat idíl·lica a l'entorn de les vostres parelles podeu arribar a sonar entre cruels i ridícules. Estigues fadrina o emparellada, quan alguna amiga et parla del seu marit com si fora la huitena meravella del món, tot i saber que t’està mentint, t’acaba fent sentir frustrada. Joder, penses, i per què jo no tinc la fortuna de compartir la vida amb un senyor que cuina i renta i endreça i cria i per la nit em llepa el cony fins a deixar-me’l al punt de merengue. I llavors et gastes seixanta euros per a que una psicòloga et confirme el que en el fons ja saps, que és que aquest senyor no existeix.
Això ens porta al següent esglaó. Segurament no ens n’adonem, però moltes vegades fem de referents de les generacions que pugen de la mateixa manera que les dones més majors ens han fet de referents a nosaltres. Si les millennial els diem a les sagales joves que nosaltres hem trobat l’home ideal perquè els homes ideals existeixen des de 2018, és possible que moltes d’elles ens creguen i es creen una expectativa al respecte. Podria ser que aquestes noves generacions pensen: ostres, que bé, doncs jo també podré trobar una parella que serà tant o més competent que jo amb les tasques quotidianes. I em sap greu ser la primera que llence el gerro d’aigua freda, però el més probable és que les xiques que actualment tenen vint anys tampoc puguen trobar un home plenament inserit en la vida adulta.
Per això m’agradaria convidar-nos a totes a abandonar els triomfalismes i les narratives de contes de fades que habitualment compartim des del moment en què ens enamorem. És una qüestió de salut mental col·lectiva, i també d’honestedat, que assimilem que encara no hem aconseguit canviar l’estructura dels privilegis i que necessitem agafar forces per a reprendre el discurs que ens va portar als carrers fa uns anys. Finalment, haurem de ser conscients que el llegat que els cedirem a les generacions del futur és el de la lluita, en cap cas el de la victòria.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
