El mínim comú denominador de totes les generacions de dones que hem superat el rol domèstic tradicional segueix sent el valor que se’ns atorga en funció del nostre estat civil. En les últimes dècades hem assolit fites abans impensables per a les nostres predecessores d’origen humil: ens hem format, hem optat a millors treballs, hem gaudit d’accés a la cultura, hem viatjat. Per a ma mare o per a les meues àvies, tot el que jo he pogut tocar amb els dits al llarg dels meus trenta-set anys ha suposat una catarsi familiar i de gènere difícil d’explicar en paraules.
Tot i això, hi ha una part considerable de la societat que encara mesura el nostre prestigi en l’esfera pública segons si som capaces de resultar desitjables a ulls d’un home. Hi ha molts entorns que encara estableixen una relació directament proporcional entre el valor social i la vida íntima de les dones, determinant que a més nóvio, més estatus i que a menys nóvio, menys estatus. Tant se val si t’has esforçat a estudiar i aprendre, si tens una faena amb certa projecció, si eres la primera de la teua família que no necessita un home per a sobreviure. Molta gent continuarà veient-te incompleta o fins i tot fracassada si l’eix central de la teua vida no compta amb el guiatge imprescindible de l’acompanyant masculí.
De vegades cometem l’error de pensar que això ja només passa a l’Espanya profunda i entre persones de poc nivell formatiu. (De fet, cometem l’error de pensar que tot allò que no ens agrada ja només passa a l’Espanya profunda i entre persones de poc nivell formatiu.) I no és així. La meua millor amiga és una cirurgiana amb un currículum que aborrona i del que més es queixava quan estava fadrina era de l’enorme preocupació que la seua solitud despertava entre els companys de faena, tots amb molta formació acadèmica i amb un estil de vida urbana. Hòstia, em bramava sovint, que he fet una puta tesi i no pare de publicar i d’assistir a congressos i va i tots me miren amb carussa perquè estic soltera.
Jo no tinc un perfil professional tan espectacular com el d’ella i també m’he sentit així. En el meu cas, he fet alguna coseta en els últims anys: he escrit, he publicat a bastants mitjans, una vegada Manuel Campo Vidal em va donar un premi de periodisme rural. I l’únic dia en què vaig obrir desenes d’ulls admirats va ser quan vaig pujar al poble acompanyada d’un senyor mascle amb unes esquenes fortes i abellidores. Tot el que soc jo, tots els meus esforços i les meues faenes i la fam inesgotable de voler transformar-ho tot, no valien res en aquell moment ni han valgut res mai. El valor que se’m concedeix en tot moment és simplement el que tinc al costat d’un home que vol estar al meu costat.
No m’importaria si no fora perquè m’he passat mitja vida havent de valorar les infinites xorrades que han fet els homes del meu entorn. A ells, per una fita que nosaltres fem amb els ulls tancats, la societat els situa immediatament damunt d’un pedestal. Oi, diu una mare orgullosa, el meu xic ja ha acabat la carrera –amb quatre anys de retard i pagant una universitat privada– i totes hem d’aplaudir i organitzar una gala de lliurament d’un premi honorífic. Oi, diu una altra, mira que bé que rode este xic les vaques ¡bravo, artista!, i totes hem d’aplaudir un senyor que no ha sigut capaç d’aprendre a sumar amb dos xifres i que ara passa els estius anant de poble en poble a torejar.
Darrere d’aquestes actituds hi ha un masclisme que s’alimenta de la mediocritat d’aquells que es resisteixen a vore la dona fora de l’àmbit domèstic. Són grupuscles de gent molt xicotiua però molt sorollosa que volen actuar com un mur de contenció front a la visibilitat dels nostres avenços. Però, malgrat els seus esforços, estem ací. Vives i fortes i amb l’experiència d’haver-nos sobreposat a mil derrotes. Una rere l’altra i generació rere generació, cada vegada farem més llum i assolirem fites tan altes que ens permetran passar per damunt dels murs de contenció com si res.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
