Aquesta no és una decisió que es prengui així, perquè sí. Ui no. No és una decisió que es prengui a la babalà. De cap manera. Són anys i panys d'anar fent, sense més. Anys i panys d'anar vivint una vida que no et pertany, encara que ho sembli. Anys i panys de sentir un malestar petit que a voltes es fa gros i que no saps d'on ve. Fins que un bon dia et neix a dintre un rum-rum, com una nosa riallera, i el teu cap comença a rumiar coses que no havies rumiat mai abans. El teu cap hi comença a donar voltes i més voltes.
Així mateix li va passar a ella, que un dia estava a punt de posar la clau al pany de casa i es va fixar en els brots verds de trèvol i de grama i d'ortiga que treien el cap entre els geranis del parterre, amb aquella insolència de les criatures que se't posen al davant i et diuen el que pensen sense que els hagis demanat l'opinió. I, per comptes de córrer a arrencar-los, que és el que hauria fet en qualsevol altra ocasió, els va deixar créixer. Dia rere dia, els veia expandir-se a una velocitat vertiginosa només amb l'aigua de la pluja i la mica de sol que daurava aquella cantonada de món una estona a les tardes. Els geranis es podrien si hi havia massa aigua, grisejaven i es morien amb la humitat: algú els havia forçat a créixer allà i aquell lloc no els agradava. La grama, el trèvol i les ortigues, al contrari, del verd claret dels brots tendres van passar a un verd fosc, seriós i solemne; dia rere dia es feien més vigoroses i entapissaven el parterre amb una espessor de fulles i tiges que era com un laberint impossible; aviat hi va haver un exèrcit de grames, de trèvols, d'ortigues tan atapeïdes com si fossin una de sola. Se'n sortien la mar de bé amb ben poca cosa. Satisfetes. Segures. Valentes.
Els seus pares, un diumenge que la visitaven, li van dir nena, sí que ho tens brut, tot això, assenyalant els geranis morts i l'herba esbojarrada. El seu marit li va dir reina, ja saps que jo no tinc temps per a aquestes coses. La veïna, a peu de carrer, li llançava mirades fins que un dia la va sentir que remugava, quina vergonya, deixar els parterres abandonats d'aquesta manera.... Fins i tot el seu fill gran li deia mama, ¿com és que la tens tan deixada, l'entrada? I al petit, des del dia que es va arrambar massa a les ortigues, li feia por passar per allà i l'havien d'entrar a casa a collibè.
Va ser en aquest punt, o potser un pèl abans, que a ella li va néixer a dintre el rum-rum, com una nosa riallera. Podríem dir que una mica se'n va enamorar, de la grama i el trèvol i les ortigues. Una mica se'n va enamorar. De la seva bellesa senzilla i del seu temperament salvatge, en els quals no havia parat mai atenció fins llavors.
El marit s'hi va posar un dissabte, a passar el rascle i substituir l'herba per plantes noves. El parterre va aparèixer al migdia tot adornat amb pomposes flors de petúnies i clavells, roses de síria, pensaments, hibiscus i ciclàmens, hortènsies i boixacs. Mira quin goig que fa ara, van dir els pares d'ella. No costava pas tant, dona, va dir el marit. Que maco ho has deixat, pare, va comentar el fill gran, mentre el petit tornava a córrer enjogassat per l'entrada fent grans rialles. I la veïna va deixar de llançar mirades.
Amb aquell rum-rum a dintre, ella sortia a passejar pel bosc. I veia les flors petites i discretes de l'hipèric i les margarides, de l'angèlica i el plantatge, de la fumària i la trepadella, de la berbena i el romaní, i li semblaven infinitament més boniques que tota la patuleia que s'obria ostentosa al parterre de l'entrada i que no trigaria a marcir-se, si ningú se'n cuidava. Va ser en aquells passejos pel bosc que es va començar a fixar en els arbres. Primerament, en la figuera vora el camp, que feia unes branques com braços inflats i s'abraçava a si mateixa amb força, amb molta força, determinada a no deixar-se escapar. Semblava que havia de ser tova, aquella escorça que es deformava per adaptar-se als encontorns que trobava, però no ho era gens: era ferma, tersa, dura. Forta.
De mica en mica es va anar fixant en la resta d'arbres. Les alzines i els roures, amb la seva infinitud d'arrugues seques, tan imponents, tan negres; els pins, alts com sant Paus, tan alts que es movien amb el vent i cruixien com una amenaça; els lledoners, d'escorça llisa i grisa però fent grans nusos arreu, com si haguessin empresonat les pors i estiguessin a punt d'escopir-les; l'àlber blanc, amb les seves clivelles horitzontals com anells, amb els seus reflexos de plata, tan bell i segur d'ell mateix; els pollancres, estrets i assedegats, vestint-se de cotó fluix, fent música amb els fulles com immensos sonalls verds, riallers i desvergonyits.
Ella arribava a casa i es mirava al mirall, s'estudiava la pell de la cara, molsuda i tova, el dit se li enfonsava a l'altura de les galtes. Estirava un braç i es mirava amb atenció les pelleringues sota el bíceps, que penjaven i oscil·laven amb cada moviment. Contemplava i es tocava la carn dels pits caiguts, la panxa caiguda, el cul caigut, les cuixes amples. Massa tova, massa tova, tota ella. L'únic que li agradava eren els seus mugrons: amb els anys s'havien enfosquit i eren quasi negres, llargs, punxeguts i rugosos. Molt més bonics que abans.
El rum-rum dintre seu s'havia expandit i ja no era un simple rum-rum, era quelcom molt més gros, una mena d'urgència. Destinava gran part del dia a caminar pel bosc, fes el temps que fes. Si plovia, no agafava mai paraigua. Si feia sol, quan ningú la veia es despullava. Es descalçava i sentia les picades de les formigues als peus, sentia les pedres cantelludes clavades a la pell, els branquillons i les llavors plenes de punxes. Els mitjons se li enganxaven de tornada a casa, per treure-se'ls s'havia d'arrencar la sang seca i les ferides coïen. Però finalment va passar: les plantes dels peus es van endurir com escorces. Dures, dures, dures. Fortes. Plenes de clivelles i solcs i arrugues seques, plenes de nusos ferms. Ja no sagnaven si trepitjava una pedra cantelluda. Ja no es clavaven llavors plenes de punxes. Ja ni les formigues es veien amb cor de picar-les.
També els seus braços i cuixes i ventre, a còpia de sol i pluja, es van anar tornant bruns, es van anar endurint, els mugrons més negres que mai, la pell estriada fent reflexos platejats a l'altura de la cintura i les natges i les cuixes, els bessons endurits i fibrosos, els braços eixuts i solcats per grans plecs horitzontals. Va deixar de fer servir cremes i la pell de la cara se li va començar a encrostonar. No et proven gaire, aquests passejos tan llargs, li deien els pares. Sembles més vella, tens més arrugues, li deia el marit, ¿per què no et cuides una mica? ¿Estàs bé, mama?, li preguntava preocupat el fill gran. La meva mama camina descalça i no es punxa, comentava orgullós a l'escola el fill petit.
El rum-rum, a aquelles altures, ja havia pres forma de decisió. Ja la tenia, ja no hi havia marxa enrere. Encara la va haver de digerir una mica, encara la va haver de gestar un temps: és normal, això, una pren les decisions abans de saber que les ha pres i triga uns dies, potser setmanes, a ser-ne conscient. Fins que per fi va haver arribat el moment.
Va ser un matí de finals d'estiu. Plovia, aquell dia. Havia començat a ploure el vespre anterior i no havia parat en tota la nit. Queia una pluja fina però espessa, les gotes petites però molt juntes, omplint tot l'aire. Era una pluja d'aquestes que, sense violència, t'amara de dalt a baix. Una pluja d'aquestes que tot ho tapa, fins i tot a dintre les cases: fa venir un somieig hipnòtic i deixa les finestres entelades.
Va sortir al carrer. Pràcticament no veia res. Quan va arribar al final del poble, va començar a endevinar les siluetes dels arbres enmig de la cortina d'aigua, desdibuixats, grisos, fantasmagòrics. Es va descalçar i va deixar les sabates i els mitjons al voral de la carretera. Tenia la roba freda i enganxada a la pell, però no notava el fred. Els seus peus de planta dura com escorça van abandonar l'asfalt i van trepitjar la terra molla. Inflada. Carnosa.
Va caminar cap al bosc entre la pluja i veient-lo així, tan fosc i tan fondo, li va semblar un gran ventre. Es va despullar del tot i s'hi va capbussar. L'aigua li regalimava per les arrugues pell avall, apressada i dolça alhora, i va tenir la sensació que li costava aixecar els peus; era un bon senyal. Tenia la visió tan entelada que va optar per tancar els ulls. Hi havia caminat tantes vegades, per aquell bosc, que se'l sabia de memòria. I així, amb els ulls tancats, va sentir el batec del sotabosc. Una immensitat d'hifes invisibles que amanyagaven la terra sota els seus peus. Una immensitat de cucs, de cadells, de vidriols, de formigues, de talps, de galàpets, de larves, d'escarabats, de conills i guilles i ratolins que feien vibrar la terra sota els seus peus. Una immensitat d'arrels que constrenyien la terra sota els seus peus. Una terra tan viva. Una terra tan rica.
Seguint amb el tacte el camí entre els arbres, va arribar per fi al racó que buscava. Un racó deliciós a la vora d'una clariana, a prop de la font, on la terra era franca i el sol hi tocava les hores justes, on hi creixien els salzes més bonics de la contrada, on a la primavera hi sortien botons d'or i a l'hivern pensaments silvestres i a la tardor pebrassos i rossinyols, on hi cantava l'oriol i hi caçava l'astor, on el gamarús hi feia el niu i les salamandres hi feien l'amor, on el cabirol hi amagava la cria i on s'hi descomponia de feia dies el cadàver d'un enorme porc senglar. Aquell, aquell era el lloc.
Es va ajupir i va començar a furgar la terra amb les mans, amb les seves mans eixutes i clivellades, nuoses i dures, ajudant-se amb pedres i branquillons. Li va costar hores, fer el forat, però no li va importar gens. Cavava pausadament, serenament, amb els dits molls plens de terra enganxada sota les ungles, amb els cabells regalimant-li pel front i el clatell. Quan va haver acabat, amb la mateixa calma, va ficar un peu a dintre el forat i després l'altre i, amb les mans brutes, va recollir la terra que s'amuntegava tot a la vora i la va anar tirant a dins, cobrint-se els turmells i els panxells i fins més amunt dels genolls. Va prémer la terra fins sentir-se les cames empresonades a dintre el forat i va deixar anar un sospir plaent. La llum grisa de la tarda era una mica més daurada que la del matí i les gotes, sense amainar, agafaven tons ataronjats. Ella, ben colgada de peus al forat, va alçar la cara al cel, va estirar els braços amunt i va esperar. Mentre les gotes li regalimaven coll avall, mentre la pluja li agombolava els terrossos de terra contra les cames, va notar una mena de pessigolles als peus i als turmells, petites arrels delint-se per brotar enfora.
Qui sap si finalment es transformaria en figuera i els seus braços serien unes branques immenses que es retorçarien al voltant del pit i es quedaria així, abraçada al seu propi cos per no deixar-se escapar mai més; o si més aviat no esdevindria un àlber blanc de reversos platejats, tan bella i segura de si mateixa, i la cara se li estiraria enrere de les grans clivelles horitzontals que li serien la boca i els ulls; o si bé no es faria pollancre i faria anar els dits de les mans com sonalls plens de fulles verdes i dringadisses, riallera i desvergonyida; o si més aviat no seria una alzina que creixeria a poc a poc, dura i negra, o un pi amenaçador, o un lledoner que ha empresonat totes les pors; o si potser, qui sap, ni figuera ni àlber blanc ni pollancre ni alzina ni pi ni lledoner; qui sap si no es tornaria un brot tendre de grama o de trèvol o, millor encara, d'ortiga, sorneguera i valenta, i li sortirien pelets urticants per tot el cos, per la punta dels mugrons, i tota ella s'aniria tenyint d'un verd fosc, seriós i solemne, i ben aviat tindria un exèrcit de filles, d'amigues, de còmplices, entapissant la clariana sencera, i si en tan bona companyia no se sentiria per sempre més com se sentia ara: tan satisfeta, tan lliure, tan imparable.
