Una gallina s'anyoca al peu d'una palmera malalta, en un petit sot de terra solta barrejada amb sorra i cendres de la llar de foc. Es deixa anar dolçament de costat, acarona la terra amb la cara, les plomes negres brillen verdes sota el sol del migdia. La gallina grata amb les potes la terra i bat les ales prop del cos, escampant-se sorra, cendra i pedretes entre les plomes. S'incorpora una mica. Mira enllà. Dins el seu ull groc, dues gallines més que s'acosten. S'anyoquen al seu costat i imiten els seus moviments. Un minut més tard ja en són cinc, i poc després n'hi ha vuit.
El gall arriba caminant a poc a poc, altiu, sever. Al seu costat, la gallina més tímida, la més jove del grup. S'acosta amb cautela a les seves companyes i tempteja pacientment l'espai, tot buscant on encabir-se. Quan passa pel costat de la gallina més vella, aquesta la pica, inclement. La jove ofega un xisclet, saltironeja, trepitja una gallina rossa que cloqueja indignada.
El gall s'ho mira tot des del capdamunt del sot. És negre, amb unes vetes daurades al coll que es fan més espesses i taronges al voltant del cos i a la base de la cua, on les plomes cauen com fletxes amb la punta encesa. La cua negra emergeix com una font d'aigües fosques i tornassolades. Jo sempre havia tingut galls vermells amb plomes verdes al pit i a la cua, i pensava que eren els galls més bonics del món. No sabia que la cresta i la barba podien ser tan plenes de sang, no sabia que podien contrastar amb les plomes de la cara fins al punt de cremar només de veure-les. No ho sabia fins que aquest gall negre va arribar a casa, jovenet, i vaig veure com creixia i com se li encenia una foguera dalt del cap i sota el bec.
Ara és aquí, gros i imponent, el gall negre sota el sol, una estàtua envernissada. Poc a poc, es deixa prendre per l'escalfor i entretanca els ulls; estarrufa les plomes i li brillen a batzegades amb uns colors que no es poden descriure, que van més enllà de qualsevol gamma cromàtica coneguda pels homes. Mou el cap en cercles a poc a poc, i la cresta es vincla ara cap a un costat, ara cap a l'altre; flexiona una mica les enormes potes negres i es pentina. Es pentina, sí. Amb tota la parsimònia i la delicadesa del món. Tira el coll enrere i amb el bec s'estira les plomes-flama de la base de la cua i les posa bé, els dona l'angle, la torsió, la caiguda perfecta. Llavors dedica una última mirada lànguida a les gallines i es deixa caure de costat sobre la sorra en una mena de desmai saturat de relax i plaer, saturat de sol d'abril, saturat d'olor d'herba segada.
Tot d'una penso que les plomes llargues, brillants i acolorides d'aquesta criatura preciosa ben bé podrien ser joies, ben bé podrien ser una cabellera adornada amb vetes d'or i plata! El mateix gall, de fet, ben bé podria ser una senyora burgesa, vanitosa i cansada de no fer res; una senyora engalanada adormint-se sota el sol. Té la mateixa cadència delicada i femenina d'una actriu de pel·lícula antiga així, desmaiat sobre la terra, els magnífics cabells desplegats sobre la flonjor de la pols, els collarets i les faldilles afluixats sobre el seu cos. Un cos tot ell fluix, també, i mandrós i bell. Llegeixo el passatge de la Mila de Solitud dormint sobre l'herba: «...el son, mofeta i impudorós de si, li esbatanà una mica els dos davants del sac, quins botons alts li havia fet descordar la calor; li encongí una cama en forma de pontell i li entrevirà el bust de front a la malesa. Quedà amb el cap enrere, la boca entreoberta, la blancor del coll ressortint de la funda blavenca del sac, i superbament acusat l'encoixinament suau i perfet de les formes...»1
El gall, un cos inefablement voluptuós. El gall, un cos exposat. El gall, un cos llest per ser devorat.
De sobte una idea m'assalta i arronso les celles: deu ser això, una mica, la feminitat?
En sentir un soroll estrany (el llibre que tinc a les mans picant sobre la taula), el gall negre es redreça i infla el pit, recupera la mirada severa i fa un crit agut, com si s'afanyés a dissimular o com si s'afanyés a aparentar una versió menys menjable de si mateix.
I em fa entendrir, em fa pensar, em fa petar de riure, tot alhora o no necessàriament en aquest ordre.
1 Solitud (2021, Edicions 62), p. 107
"Bestiam" és una secció de la veterinària Pilar Codony en què les bèsties tenen el protagonisme que mereixen.
